Comèdia

10 monòlegs imprescindibles de l’última fornada a les plataformes

Humors feminista, negre, activista confessional, musical o costumista, entre les propostes seleccionades per l'ARA

6 min
John Mulaney

BarcelonaEls serveis de vídeo a demanda no només s’alimenten de sèries i pel·lícules: també han estat una eina fonamental per fer reviscolar el gènere del monòleg humorístic. Aquesta és una selecció dels especials de comèdia més destacats de l’últim any, cobrint diferents estils i aproximacions però amb el tret comú d’assegurar una bona tanda de riallades.

Marc Maron: 'From bleak to dark' (HBO MAX)

Apòstol de l’ateisme i cèlebre pel seu pòdcast WTF, clarament arrenglerat a l’esquerra, el còmic Marc Maron entoma uns quants temes existencials en el seu últim especial de comèdia, com ara la relació tòxica amb el seu pare, afectat en els últims temps per la demència. També reflexiona sobre la mort recent i sobtada de la seva nòvia, d’una leucèmia no diagnosticada. “És el pitjor que m’ha passat a la vida. Bé, i a ella també”, etziba. Rere les diatribes i l’humor negre, però, hi ha una calidesa innegable i el nihilisme d’alguns gags no aconsegueix ocultar que, rere el seu posat descregut, hi ha un humanista que sap apreciar l’èxit tardà que finalment li ha arribat. I amic dels gats. Tan amic, diu, que els va agafar sabent que, un dia, els hauria de sotmetre a una eutanàsia.

Joe Pera: 'Slow and steady' (YouTube)

El moviment slow també ha arribat a la comèdia, amb exemples locals brillants com Andrés Fajngold. Els que se saturen amb la loquacitat endimoniada d’alguns monologuistes poden provar sort amb aquest especial de Joe Pera, una de les veus més singulars del panorama americà. Parla, gesticula i vesteix com un avi –o com el seu clixé–, però és capaç de dur l’auditori sencer a un riure descontrolat tan sols explicant una anècdota mundana de com un dia al parc va posar a prova la capacitat d’un esquirol oferint-li un pa de pita sencer per menjar. Costa de saber on acaba la persona i on comença el personatge, però Pera sap jugar molt bé la carta de resultar peculiar i una mica incòmode de veure, mentre cada inflexió de veu i cada gest subratlla la comicitat inherent de la vida.

Jacqueline Novak: 'Get on your knees' (Netflix)

Una de les branques de la comèdia feminista ha consistit en espectacles on es parla de sexualitat de la manera més gràfica possible com a eina d’empoderament. És el que fa Jacqueline Novak, que dedica gairebé una hora i mitja a analitzar una pràctica sexual molt concreta: la fel·lació. Com sol passar, mirar una cosa tan de prop i tècnicament acaba sent qualsevol cosa menys eròtic i el riure sorgeix de la incomoditat d’analitzar racionalment i mecànica el que, per definició, és impulsiu i inefable. Amb Natasha Lyonne i John Early com a directora i productor, respectivament, l’espectacle no és només una desconstrucció graciosa per part d’algú que pensa les coses molt més enllà de l’estrictament necessari: hi ha també un discurs sobre el sexe heterosexual i les dinàmiques que es generen.

John Mulaney: 'Baby J' (Netflix)

El retorn triomfal d’un dels golden boys de la comèdia americana, forjat a les files de guionistes del Saturday Night Live. Quatre anys després del seu últim monòleg per a Netflix, John Mulaney se centra en el procés de rehabilitació que li ha permès seguir en el món de l’humor (i, més en general, en el món a seques), després dels seus problemes d’addicció. El viatge que proposa comença amb la seva necessitat d’atenció constant, que va fer-li desitjar la mort d’un dels seus avis, per tal de poder rebre la sentida commiseració dels seus companys d’escola. Al llarg d’una hora i quart, Mulaney detalla les desventures de la seva estada desintoxicant-se sent una celebritat reconeguda per alguns dels seus companys de penúries.

Jim Gaffigan: 'Pale dark '(Prime)

Un dels còmics d’humor blanc per excel·lència del panorama nord-americà s’endinsa en aquest cop per camins més foscos. Catòlic amb un humor prou apte per haver fet de teloner del papa Francesc, i pare de cinc fills, les experiències de paternitat segueixen nodrint la seva actuació, però en aquest especial hi ha un punt d’inflexió evident i, arran de les incerteses de la pandèmia, Jim Gaffigan parla obertament de la mort i de la fantasia de poder assistir al seu propi funeral. Encara hi ha fragments sobre franquícies de menjar i beure –considera els Starbucks “oficines de l’atur de luxe”– i les tribulacions del déu venjatiu que envia plagues per fer arribar el seu missatge són hilarants, però el material d’aquest últim xou és més madur, reflexiu i autoreferencial.

Sasheer Zamata: 'The first woman' (YouTube)

El text de l’especial de comèdia que Sasheer Zamata ha volgut compartir de franc a YouTube no és especialment revolucionari: es tracta d’una reivindicació feminista que altres camarades seves han tractat amb més mordacitat, originalitat o pura ràbia. Ara bé, la posada en escena és exquisida i aquesta exmembre del Saturday Night Live compon un personatge de dona empoderada molt rodó i ben travat. Sigui parlant de l’autodescobriment dels genitals femenins, de les pioneres de l’aviació, de per què les bruixes es representen amb escombra o de la sororitat que estableix amb la seva massatgista mentre té el covid, la humorista sap crear un ambient a la sala de complicitat que travessa la pantalla. I que no sigui especialment avantguardista o atrevida no va en contra de la seva capacitat de fer riure, que és molta i encomanadissa.

Kike García: 'Último show' (FilmIn)

Codirector d’El Mundo Today i impulsor juntament amb la seva parella, Abi Enrech, de la llibreria especialitzada en humor La Llama, Kike García ofereix el seu primer i últim especial de comèdia, enregistrat en diverses localitzacions. De constitució petita i dicció nerviosa, la seva posada en escena pot recordar la del primerenc Woody Allen: es fa evident que és algú amb el cervell disparat, carburant a moltes revolucions per minut. Això sí, no hi ha l’elitisme cultural del novaiorquès, sinó un discurs terrenal i quotidià, fermament ancorat en el precariat. Les pors d’esdevenir pare als 40 anys, reflexions sobre la naturalesa de l’humor i anècdotes de la seva trajectòria professional fan d’aquest espectacle un petit tresor on, en l’espai de poc més d’una hora, es recullen les inquietuds d’un dels pencaires de l’humor a Barcelona més brillants.

Ricky Gervais: 'Armageddon' (Netflix)

El còmic britànic Ricky Gervais ha reorientat la seva comèdia a un discurs combatiu contra l’intent d’imposar límits a l’humor. La seva tesi és que unes paraules, una opinió, no hauria de comportar la mort social o laboral de ningú. Per això, a Armageddon aborda temes delicats –raça, discapacitats, pedofília, identificació sexual– amb l’ànim evident i declarat de causar controvèrsia. La contradicció, esclar, és que el discurs sobre “ja no es poden fer acudits de res” queda anul·lat pel fet que –com el mateix Gervais reconeix– els seus són els especials de comèdia més vistos de tota la plataforma. Amb tot, el desplegament de recursos còmics i la capacitat d’imaginar situacions extremadament incòmodes els segueix tenint intactes, així que, ni que sigui per discutir-hi, segueix sent un xou que excita les neurones.

John Early: 'Now more than ever' (HBO MAX)

Mig monòleg, mig fals documental, mig actuació musical. Sí, la suma dona més que u, però és que John Early conté multituds: és una de les veus més exuberants de la comèdia cantada. La seva veu queer es fa sentir alta i clara en aquest muntatge que ha entusiasmat els crítics. Excessiu es miri per on es miri, la peça té molt de paròdia dels estereotips del rock’n’roll, subvertits convenientment per un narrador que sap transicionar de la crítica esmolada al moment d’intimitat confessional amb molta perícia. Now more than ever es pot veure també com un cabaret postmodern, ple de jocs de seducció amb l’audiència, que aborda els temes d’identitat i llibertat personal. La recreació de quan era adolescent i volia fer creure als altres que li agradaven les noies té un rerefons dolorós, però, en canvi, se serveix aquí embolcallada d’un humor que clarament l’empodera.

Beth Stelling: 'If you didn’t want me then' (Netflix)

“Sento com si l’únic moment en què els homes creuen les dones és quan mentim sobre tenir ja els divuit anys”. Beth Stelling s’aproxima a la comèdia fent que el seu personatge sigui invisible: l’espectador pot tenir la temptació que està amb algú ordinari, del carrer, amb qui hi té un sentit de familiaritat immediat. El seu últim monòleg, confessional, detalla dues relacions amb persones de molta més edat que ella i, en general, aprofita aquesta experiència per dibuixar un retrat irònic del difícil procés de passar de l’adolescència a l’edat adulta. Passa comptes amb la família, per bé i per mal, i acaba reivindicant Daytona, la petita ciutat d’Ohio on va créixer i que acaba representant la part més discreta dels Estats Units, sense el glamur de les grans urbs de les dues costes. La por a créixer és una constant subtil de la peça, salpebrada de moments que volen trencar la transcendència, com quan assegura que si, amb els anys, acaba operant-se serà d’una lobotomia.

stats