El meu viatge a la Xina postcovid (i 2): homogeneïtat per sobre de diversitat
Aquest estiu vaig retornar a la Xina, després de no haver pogut viatjar al país des del 2019. En la meva anterior columna vaig explicar dos canvis que m’havien impactat durant la meva estada al país: el pessimisme econòmic en les converses amb xinesos, i el sistema digital autònom que el país ha creat al marge d’Occident. Un altre canvi important que em vaig trobar són els joves xinesos i les seves expectatives i preferències de futur. A la Xina precovid, la majoria de joves amb què havia parlat volien treballar al prometedor sector privat xinès.
Ara, en canvi, n’hi ha molts que han marxat a fer carrera en empreses estatals, o que volen ser funcionaris. En un context d’atur juvenil urbà del 20%, molts joves veuen treballar per l’Estat com l’aposta segura per a una feina estable. També els garanteix evitar els horaris abusius de moltes empreses privades. Encara et trobes joves xinesos que volen arriscar –en recordo un que m’explicava els seus plans emprenedors a l'Àfrica–, però treballar per a l’Estat s’ha tornat una elecció molt més comuna, quan a la Xina precovid era la típica opció que només et plantejava una persona de 50 o 60 anys.
Una altra tendència que he notat que creix és la de les dones xineses que no es volen casar ni tenir fills. Un matís: no ho volen fer si això comporta haver d’aturar la seva carrera laboral i fer totes les tasques de la llar i de criança dels fills. T’ho argumenten de manera econòmico-racionalista –tal com se solen justificar els matrimonis a la Xina–: tenir fills no em surt a compte. La seva decisió, però, els comporta una enorme pressió i recriminacions familiars i socials. Parlant amb moltes dones xineses t’adones que l’opressió que elles senten més viva no és la política, sinó la social.
L’últim gran canvi que he observat durant el meu viatge a la Xina ha estat en la imatge geogràfico-històrica que tinc del país. La meva ruta va ser per ciutats del que es considera el sud: Shanghai, Nanjing, Changsha i Chongqing. L’estereotip habitual és que els xinesos del nord són els interessats en política i els del sud es preocupen més pels negocis. Que la civilització xinesa es va crear al nord, al voltant del riu Groc, i que el sud i altres perifèries eren regions bàrbares que van ser posteriorment civilitzades. Però, si mirem la majoria de grans líders xinesos de l’últim segle –Sun Yat-sen, Chiang Kai-shek, Mao Zedong, Deng Xiaoping– tots són xinesos del sud.
Quan t’allunyes de la pressió política de Pequín i de la bombolla occidentalitzada de Shanghai, quan viatges a les províncies xineses, t’adones que les centenàries diferències regionals encara importen. El Partit Comunista ha aconseguit unificar el país i crear un relat nacional. La Xina, ara mateix, es caracteritza més per la seva homogeneïtat que per la seva diversitat. Però encara recordo quan un jove de Hunan, la província on va néixer Mao, se’m va queixar que s’hagués escollit el mandarí dels bàrbars manxús del nord com a llengua xinesa comuna.
