Xosé Manoel Núñez Seixas: "Totes les guerres de la memòria han acabat en guerres de veritat"

5 min
José Manuel Núñez Seixas

MadridXosé Manoel Núñez Seixas (Ourense, 1966) és un historiador i intel·lectual gallec que el 2019 va rebre el Premio Nacional d'assaig per la seva obra Suspiros de España. El nacionalismo español 1808-2018 (Barcelona, Crítica, 2018). Una de les seves especialitats, però, és la memòria de la Segona Guerra Mundial als països de l'Est, un tema al qual ha dedicat diversos llibres. El seu coneixement enciclopèdic ajuda a entendre quin pes té la memòria en el conflicte actual entre Rússia i Ucraïna.

La invasió l’agafa just quan està a punt de treure un nou llibre sobre el front oriental de la Segona Guerra Mundial: Volver a Stalingrado. (Galaxia Gutenberg, 2022) que en desenvolupa un d’anterior: El frente del Este (Alianza Editorial, 2018).

— Sí, però ara hauré d’actualitzar la part d’Ucraïna. Fixa’t que totes les guerres de la memòria han acabat en una guerra de veritat. El fet que Putin, en la seva al·locució del 24 de febrer, faci referència a la desnazificació d’Ucraïna, mostrava com la memòria d’aquesta guerra continua ben viva i serveix per justificar guerres actuals.

Què li sembla el desenvolupament de la guerra?

— A tots ens semblava que seria un passeig militar per a Rússia, que ara està comprometent el 70% de la seva capacitat bèl·lica...

La sensació és que Putin s’ha ficat en un embolic.

— Doncs sí, i hauria d’aprendre de la pròpia experiència russa de la Segona Guerra Mundial. Per exemple, gran potencial de tropes cuirassades, els tancs russos, que era el malson dels estrategs de l’OTAN als anys 50 i 60. Penses: això és imparable. Però quan has de prendre ciutats, els tancs no serveixen per a res. Són presa molt fàcil dels antitancs. La Wehrmacht ja va haver de canviar d’estratègia, per exemple a Kiív. Però és que als russos ja els havia passat això a Grozni.

Putin es pensava realment que rebrien els russos amb els braços oberts?

— Sí. Putin, com bona part dels nacionalistes russos, considera que Ucraïna és un invent. Que els ucraïnesos són uns russos que parlen una mica estrany. El rus ha anat guanyant terreny a Ucraïna, però fins i tot els que el parlen se senten ucraïnesos. Putin no acaba d’entendre la diferència entre russòfon i rus. El nacionalisme irredemptista rus mai ha tingut clar qui és rus fora de Rússia. Putin es va pensar que, tret de la zona més occidental, tota Ucraïna era Crimea.

Putin ha anat preparant l’opinió pública russa amb la memòria de la Segona Guerra Mundial, no?

— Des de l’inici de l’era Putin hi ha hagut una reactualització, utilització de la memòria de la Gran Guerra Patriòtica, per aconseguir consens interior i per utilitzar-lo en política exterior. L’autèntica gran gesta compartida en la memòria familiar de tots els soviètics, i dels russos en particular, és la Segona Guerra Mundial. Tothom hi ha perdut parents, hi ha moltes memòries individuals.

S'ha exacerbat el nacionalisme rus els darrers temps?

— Hi ha un revival patriòtic, en el cine i en els videojocs. Aprofitant històries que ja en el seu dia eren propaganda de l’Exèrcit Roig com la de la fortalesa de Brest o els 28 de Panfilov. La Gran Guerra Patriòtica russa ha tingut diferents relats: primer van ser els 10 cops genials de Stalin, però després és el poble qui passa a ser protagonista. Tenen molt èxit les pel·lícules sobre tanquistes.

Hi ha una manipulació de la memòria de la Segona Guerra Mundial?

— En els darrers anys hi ha hagut iniciatives per recuperar la memòria dels morts de manera individual i de dignificar els diferents ossaris. Al principi era un desafiament, però Putin la va vampiritzar i ell mateix hi va participar amb un retrat del seu avi, que va ser un defensor de Leningrad, el 2019.

La memòria de la guerra a Ucraïna és molt més complexa perquè hi ha una part dels ucraïnesos que se suma al bàndol alemany...

— Primer, hi va haver molts més ucraïnesos a l’Exèrcit Roig, entre 4 i 6 milions com a partisans. Segon, la població civil ucraïnesa no va ser més ben tractada que la russa o la bielorussa. De fet, el percentatge més gran de víctimes civils correspon als ucraïnesos, perquè tot Ucraïna va ser ocupada. I tercer, efectivament, a les zones occidentals hi ha combatents que se sumen als alemanys, alguns parlen de 100.000 i d’altres d’un milió.

Qui són?

— Als anys 30 a Polònia es crea l'OUN, organització de nacionalistes ucraïnesos, el líder més significatiu de la qual és Stepan Bandera. Un traïdor per a uns i un heroi per a altres. És un partit que es feixistitza, i abans de la invasió ja fan la salutació nazi i altres símbols com la bandera roja i negra.

Què va passar amb ells?

— Es creuen les promeses que els fa Alfred Rosenberg, el número 2 del partit, que serien independents, però els nazis els capturen, a Bandera i la resta, i els fiquen en un camp de concentració, en un pavelló especial, això sí. Per això sobreviuen.

Eren antisemites?

— La majoria sí, això és innegable, i alguns col·laboren amb els pogroms que hi ha abans que arribin les tropes alemanyes, igual que els nacionalistes lituans. Als jueus se’ls acusava de ser col·laboradors dels soviètics. El cas és que els nacionalistes ucraïnesos queden escapçats, però hi ha una organització armada, que és l'UPA, que es dedica a caçar jueus i cometen matances de població polonesa. És que el nacionalisme ucraïnès és antirús, però sobretot és antipolonès. Ha sigut un tema molt candent i qui l’ha rebaixat ha estat Zelenski, que va anar a Varsòvia i va demanar perdó.

Què va passar amb aquests nacionalistes a la fi de la guerra?

— Molts van emigrar, per exemple al Canadà, i allà es van dedicar a cultivar la memòria de Bandera, i sempre sota el prisma que havien estat una mena de patriotes maleïts. Bandera va sobreviure al camp, es va quedar a Alemanya, i el 1959 va ser assassinat a Munic per l'NKVD, la policia soviètica.

Xosé Manoel Núñez Seixas en un hotel de Madrid.

Per tant, tenim un país amb una memòria dual.

— Quan l’Exèrcit Roig recupera Ucraïna hi ha una persecució despietada a Ucraïna occidental dels col·laboracionistes i les seves famílies. És molt brutal. I quan arriba la Ucraïna independent es comença a revaloritzar l’OUN i Bandera, perquè els dissidents antisoviètics identifiquen nacionalisme amb democràcia.

La figura de Bandera divideix el país?

— La qüestió Bandera sempre és difícil, de fet es crea una comissió en el Parlament ucraïnès i no acaben d’arribar a un acord. Totes les enquestes mostraven que l’acceptació de Bandera com a heroi era de dos terços a l’oest mentre a l’est i sud per a dos terços era un traïdor. El president Kuxma el que fa és tancar els ulls amb el que fan a l’oest amb Bandera, que es converteix en una icona de cultura juvenil, als camps de futbol hi ha retrats seus... Són grups de dreta radical, ultranacionalistes i antisemites.

Quin pes polític tenen ara?

— S’exagera. Hi ha grups molt organitzats, tenen certa capacitat d’agitació en l'àmbit local. Però en general el govern de Kiív buscava un equilibri. Quan arribaven al poder els prooccidentals sí que hi havia un fort accent antisoviètic en les polítiques de memòria, una accentuació de l’Holodomor, presentat com un genocidi. No es festeja el 9 sinó el 8 de maig, igual que a Occident. Són petits detalls. I quan governen els pro-russos es reivindica la Gran Guerra Patriòtica, però ucraïnitzada.

Què fa Zelenski en aquest sentit?

— Zelenski havia promogut iniciatives interessants: rebaixar la tensió memorialística amb Polònia i promoure la memòria d’unes víctimes que tant a l’època soviètica com amb la independència sempre havien quedat en segon lloc, com són els jueus, cosa que demostra que el discurs de la desnazificació no és més que una argúcia, una estratègia argumental, perquè si aquest era l’objectiu hauria d’haver envaït Ucraïna anys abans. 

stats