Internacional 06/02/2022

"Parlem rus però som ucraïnesos: no volem tropes de Putin a casa nostra"

Khàrkiv, a 45 km de la frontera amb Rússia, no s'està preparant per una altra guerra

6 min
Imatge d'un centric carrer de Khàrkiv
Dossier Viatge al cor d'Ucraïna Desplega
1
"Parlem rus però som ucraïnesos: no volem tropes de Putin a casa nostra"
2
Quines són les opcions de Putin per atacar Ucraïna?
3
Kíev, una ciutat amb 500 refugis antiaeris
4
El gas, l'arma geopolítica que posa Europa contra les cordes
5
Ucraïna des de dins: “A Kíev ningú acumula menjar, no hi haurà guerra”
6
El revisionisme de Putin
7
Ucraïna: un conflicte que dura cent anys

Enviada especial a Khàrkiv (Ucraïna)Khàrkiv (Khàrvov, en rus) és la segona ciutat d’Ucraïna, amb una àrea metropolitana de més de 2,3 milions d'habitants. Una ciutat industrial i grisa, situada a només 45 quilòmetres de la frontera amb Rússia, de població russòfona amb arrels culturals russes i vincles familiars estrets a l’altre costat. Podria ser un dels primers objectius si finalment Vladímir Putin ordenés una invasió i alhora el pretext del Kremlin per legitimar l’atac: Moscou considera “compatriotes” tots els russòfons que viuen als països de l’antiga URSS i diu que els ha de “protegir”, si cal, militarment. Però després de vuit anys de guerra a la regió del Donbas, amb el front a 350 quilòmetres al sud de Khàrkiv, la gent ja n’està tipa.  

“Em sembla que tot plegat s’està exagerant, no crec que Putin ens envaeixi”, diu Konstanin Nicolaitx, un petit empresari de 40 anys que trobem al parc Xevtxenko, presidit per una gran estàtua del poeta ucraïnès del segle XIX.  “Abans jo estava amb Rússia, però després del que he vist aquests últims anys, ara ja no. Si finalment entren les tropes russes, agafaré les armes i m’uniré a la defensa civil. No els volem a casa nostra”, assevera. El 2014, després de la caiguda del govern pro-rus de Víktor Ianukóvitx amb les protestes de l’Euromaidan, Rússia es va annexionar il·legalment la península de Crimea i va fer costat a la rebel·lió a la regió del Donbas, on es van autoproclamar les “repúbliques populars” de Donetsk i Lugansk, que a poc a poc van quedar sota el paraigua militar i econòmic del Kremlin amb una independència de facto de Kíev. Segons les autoritats ucraïneses, el balanç s’eleva a 14.000 morts. 

Svetlana Radi va haver de fugir de casa quan va esclatar la guerra a Donetsk el 2014. “Van començar els bombardejos i patia pels meus fills: el gran tenia 9 anys i la petita només cinc mesos i no ens va quedar més remei que marxar i deixar-ho tot enrere”. Tant ella com el seu marit treballaven en una empresa minera (la zona és molt rica en carbó). Però a Khàrkiv no hi ha mines i no han pogut trobar feina. Al principi van poder llogar un pis a la ciutat, però quan se’ls van acabar els diners es van haver de traslladar a un camp de refugiats a prop de l’aeroport. Són desenes de barracons metàl·lics, arrenglerats dins d’un terreny perimetrat per una tanca de gairebé dos metres d’alçada, tot cobert per la neu, només els colors dels gronxadors destaquen sobre el gris. 

Són quarts de dotze del migdia i el termòmetre marca tres sota zero: la dona s’afanya perquè la petita, que mira amb ulls vius sota un barret de llana que li va gran, ha d’anar a classe de dibuix. “Aquí la gent entén la nostra situació, però l’Estat no ens ajuda: només rebem 1.000 hrívnies al mes [31 euros]. Quan va començar la guerra vam venir aquí perquè Ucraïna és el nostre país, però ens ha decebut. I tampoc podem tornar a casa, perquè ens trobaríem controls on ens preguntarien per què vam marxar i què hem fet aquí tot aquest temps”, es lamenta. Els refugiats del Donbas són els que tenen més por d’una nova guerra, després d’haver-ho perdut tot fa vuit anys. 

Entrada del camp de refugiats de Khàrkiv

La qüestió lingüística

¿Té por d’una invasió russa? Natalia Svetxenko, mestra d’una escola infantil pública, arronsa les espatlles quan li fem la pregunta: “Treballo amb criatures de 2 a 6 anys. Si fos poruga no podria fer aquesta feina!”, respon amb ironia. ¿I què faria si veiés soldats russos entrant a la ciutat? Em mira com si li preguntés una obvietat. “Agafar els nanos i portar-los al refugi!”. La mestra, que té els seus oncles i una germana a la ciutat russa de Belgorod, és russòfona, però a l’escola s’adreça als alumnes en ucraïnès, com estableix la política de discriminació positiva de les autoritats de Kíev, a qui alguns sectors acusen de marginar els russoparlants. “Jo parlo rus a casa i ucraïnès a l’escola perquè els nanos han d’aprendre la llengua nacional: també aprenen el rus, l’anglès i el polonès, esclar. I tant de bo que els poguéssim ensenyar més llengües. Però si l’escola no ensenya la llengua del país, qui ho farà?”. En general això no li porta conflictes, tot i que “si de vegades alguna família està molesta, mirem de fer-li entendre que si parlen rus a casa, a l’escola han d’aprendre l’ucraïnès”. La mestra, que cobra menys de 250 euros al mes, es queixa  que l’escola pública “està cada cop pitjor” i assenyala dos problemes: la burocràcia que els obliga a omplir informes i paperassa i un temari massa carregat perquè l’alumnat el pugui digerir. 

Imatge d'un centric carrer de Khàrkiv

Els carrers del centre es veuen atrafegats, en alguns encara hi ha els llums de Nadal, que aquí se celebra a mitjans de gener, segons la tradició ortodoxa. L’única cosa que recorda la guerra és una tenda militar pintada dels colors groc i blau de la bandera ucraïnesa i amb el lema “Ucraïna unida”, on un grup d’activistes han muntat un escenari amb una trinxera i un obús clavat a terra. Una dona lliga amb cura petites tires de roba blanca en una xarxa per fabricar un camuflatge per als soldats. En uns plafons, fotografies del president rus Vladímir Putin i del bielorús Alexandr Lukaixenko, amb la boca tacada de sang. 

Borís Redin, un enginyer electrònic que ara té una copisteria, explica a tothom que el vulgui escoltar que les jornades de febrer del 2014 a Khàrkiv també hi va haver protestes de l’Euromaidan, amb un miler de persones, i assegura que grups de russos enviats pel Kremlin van arribar a la ciutat per manifestar-se a favor de Putin. “Es feien passar per gent de Khàrkiv, però no coneixien la ciutat: van ocupar l’edifici del Centre Cultural pensant-se que era l’ajuntament”, relata. Un any després hi va haver quatre morts per l’explosió d’una bomba en una manifestació que commemorava la caiguda de Ianukòvitx. “Jo tinc ganes que entrin els tancs russos per banyar-los en la seva pròpia sang”, diu amb fervor.  

Uns metres més enllà, Eugene, propietari d’una botiga de material de belles arts, es proclama un home de pau i diu que no està especialment preocupat ni ha pres cap precaució a casa, on l’esperen els seus dos fills petits. “No crec que Rússia ens ataqui, perquè no tindria cap sentit ni en traurien res de bo”, argumenta. “Jo soc russòfon i ucraïnès, tinc familiars a Rússia, però no vull tropes russes aquí”, conclou. Tampoc vol que Ucraïna s’incorpori a l’OTAN: “Hem de ser neutrals, nosaltres som gent de pau”.

La fàbrica d’armes, a mig gas

Tampoc la indústria militar sembla estar més activa de l’habitual. “No hi ha gaire feina, de vegades treballem molt i d’altres ens passem aquí tot el dia sense res a fer”, explica un dels 5.000 treballadors de la fàbrica de Malixeva, que produeix components de tancs, a més de tractors, i màquines llevaneu. Un responsable de la planta confirma a l’ARA que no s’ha augmentat la producció.  La fàbrica data de la dècada de 1930 i d’allà van sortir tancs per als republicans del front d’Aragó durant la Guerra Civil Espanyola. Entre 1923 i 1934 Khàrkiv va ser la capital de la Ucraïna soviètica, una de les repúbliques fundacionals de l'URSS.  A l’hospital on tracten els malalts de covid també ens diuen que no han fet cap preparatiu especial per a la guerra, ni han habilitat quiròfans ni han acumulat material i medicines: estan centrats en la lluita contra la pandèmia. Ara Ucraïna comença a patir els estralls de l’òmicron i els casos han batut rècords.

A Osnova, un barri obrer amb els típics edificis alts d’apartaments de l’era soviètica, les criatures juguen amb la neu al parc del costat de l’escola, davant d’un enorme complex industrial abandonat de fa dècades. “Ja ni recordo què es fabricava aquí”, diu Stanislav Kibalnik, un periodista de la revista local Assemblea . Ni creu en la guerra ni vol tropes russes. "Tinc amics que són presoners polítics a Rússia i he fet campanyes de recollida de fons per ells. La repressió policial a Rússia és molt més forta que aquí”, explica. Però diu que el que més amoïna la gent és l’atur i la precarietat: “Moltes fàbriques han tancat i en altres deuen mesos de sou als treballadors, i la gent té contractes que duren pocs dies”. Molts joves han emprès el camí de l’emigració: “Tinc amics a mig món, des del Japó fins al Canadà... si res no canvia, aviat aquí només quedaran vells”. Al barri, els refugis antiaeris dels soterranis dels blocs de pisos estan tapiats des de fa temps per evitar que s’hi colin els drogodependents.

Dossier Viatge al cor d'Ucraïna
Vés a l’ÍNDEX
stats