Una onada de populisme que amenaça la democràcia

L’auge dels líders autoritaris de dretes, el llegat de la crisi global

Des de les Filipines fins a l’Amèrica Llatina, passant per Europa i els Estats Units, l’ombra del populisme d’ultradreta s’estén pel mapa polític global com una taca d’oli. L’elecció de l’ultradretà Jair Bolsonaro com a president del Brasil és l’última mostra de l’auge dels líders autoritaris que conreen vots en el discurs de l’odi, la xenofòbia i la mà dura amb la delinqüència. “Hi ha una nova onada de populisme” que beu de la crisi dels partits polítics tradicionals i que reprodueix un fenomen que no és nou, però que ara arriba al poder per diversos factors que sí que ho són, “com la reacció a la globalització, la resposta dels anomenats perdedors de la crisi i la irrupció de les noves tecnologies”, que estenen aquests missatges més ràpidament, explica el politòleg de la UOC Ivan Serrano.

“Estem vivint un retrocés molt important en drets i llibertats” arreu del món, alerta el politòleg expert en extrema dreta de la UOC Ernesto Pascual. I és que el populisme que venç avui a les urnes és clarament de dretes. És el que “proposa respostes simples a problemes complexos”, coincideixen els experts. “L’esquerra clama a la mobilització ciutadana constant i a la participació social, i això és massa confús, la gent ara vol solucions senzilles”, apunta Pascual. I el perill és que aquests líders que prometen solucionar tots els problemes i arrosseguen masses estan instaurant sistemes autoritaris que amenacen la mateixa democràcia que els ha portat al poder.

Donald Trump

El discurs xenòfob, misogin i fins i tot supremacista blanc va portar el multimilionari Donald Trump fins a la Casa Blanca. Tot i que va perdre en vot popular, el seu America first va calar en els sectors de població que calia dels estats que eren clau. Solucions simples a problemes complexos, com el mur que havia de pagar Mèxic, i un perfil d’outsider que (com el de Bolsonaro) no és real -no era membre de l’elit política però sí de l’econòmica- són trets que Trump comparteix amb altres líders populistes. “Podem anomenar populisme tot el que fa una diferenciació entre nosaltres i els altres: els altres són els que estan al poder, corruptes, i nosaltres som gent nova”, diu Pascual.

Viktor Orbán

L’exemple més clar del perill que representa aquest populisme és a Hongria, on el primer ministre Viktor Orbán està fent servir el poder aconseguit a les urnes per assumir el control de totes les estructures de l’estat, en un procés que acaba amb la separació de poders i amb llibertats com la d’expressió i la de premsa. Ell mateix va encunyar el terme democràcia il·liberal el 2014, però el director del Cidob, Pol Morillas, opina que “sense llibertats civils o separació de poders no es pot considerar democràcia” i no és més que “autoritarisme electe”.

Rodrigo Duterte

Autoritarisme electe és també el del president de les Filipines, Rodrigo Duterte, que des que va ser escollit el 2016 ha dut a terme una guerra contra la droga que permet als policies disparar a matar i ha deixat almenys 4.500 morts (12.000 segons organitzacions humanitàries). Les ONG no s’han cansat de denunciar que aquestes “execucions extrajudicials” vulneren els drets humans, però Duterte Harry, com l’anomenen al seu país gairebé amb admiració per ser tan implacable com Harry el Brut, no perd popularitat. Ara Bolsonaro al Brasil proposa una política de mà dura a les faveles similar a la de Duterte.

Matteo Salvini

Tot i no ser primer ministre ni liderar el partit més votat a les últimes eleccions, el creixement electoral de la Lliga ha catapultat el seu cap, Matteo Salvini, al càrrec de ministre de l’Interior, des d’on està imposant i publicitant les seves polítiques xenòfobes, començant pel tancament dels ports als refugiats. “En aquesta recerca de la simplificació és fàcil buscar culpables”, diu Serrano. I culpar els immigrants és un missatge que cala entre els afectats per la crisi i les retallades, que els veuen com a competidors per les ajudes socials, afegeix Pascual.

Recep Tayyip Erdogan

L’evolució del president de Turquia, Recep Tayyip Erdogan, de líder moderat que podria fer entrar el seu país a la UE a la figura gairebé dictatorial que és avui no li va fer perdre vots en les eleccions d’aquest any. La repressió encetada després de l’intent de cop d’estat del 2016 ha arribat per quedar-se, i ha consagrat una retallada de llibertats i de drets humans a Turquia que cada cop és menys excepcional al món.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF