Política global

Un món governat per homes grans: per què?

A la majoria de països del món, el màxim dirigent és un home i és significativament més gran que la mitjana de la població

5 min
Alguns líders globals: Lula Da Silva, Xi Jinping, Vladímir Putin, Paul Biya, Narendra Modi i Joe Biden.

WashingtonÉs molt probable que l'any que ve els nord-americans hagin d'escollir entre un home de 78 anys, Donald Trump, i un altre home de 81 anys, Joe Biden, per liderar un país que té una edat mitjana de 39. No és cap excepció històrica: des de les societats tribals, passant per l'Antiga Grècia, fins a l'actualitat, la vellesa i la masculinitat s'han vinculat amb saviesa, prudència, temprança i criteri, qualitats que s'identifiquen amb un bon governant. Tampoc no és una excepció territorial: Xi Jinping té 69 anys i s'ha autodesignat president vitalici de la Xina, Vladímir Putin presideix Rússia als 70, Narendra Modi governa l'Índia amb 72, i Lula da Silva, al Brasil, amb 77.

A la majoria dels països del món, el màxim dirigent és un home i és significativament més gran que la mitjana de la població. Passa tant en nacions democràtiques com autoritàries, grans com petites, riques com pobres. En un món tan canviant i impredictible com l'actual, en què les tecnologies han transformat radicalment la presa de decisions i la comunicació política, per què encara confiem el timó als ancians? Per què els lideratges joves, malgrat la seva promesa de regenerar la política, no aconsegueixen quallar en la majoria de les societats?

Principals dirigents, per edat

"La gent tendeix a associar l'edat amb l'experiència guanyada amb el temps i amb més situacions viscudes, i això és particularment cert en la política", assegura Alisson Prasch, doctora en ciències polítiques per la Universitat de Wisconsin. "Assumim en les persones grans qualitats com l'estabilitat, la fiabilitat i el lideratge basat en l'experiència. Per contra, els líders més joves sovint encarnen la innovació, l'audàcia, l'energia i l'entusiasme. Però això no sempre és cert: depèn de cada individu", remarca, i ho exemplifica amb l'anterior presidenta de la Cambra de Representants dels Estats Units, Nancy Pelosi: als seus 83 anys, "s'ha guanyat la imatge de tenir una energia il·limitada i molta prestesa".

Hi coincideix Toni Aira, doctor i professor del màster en comunicació política a la UPF-BSM: "Hi ha un punt d'estima pels vells rockers, ho hem vist aquests dies a Barcelona amb Bruce Springsteen. Hi ha un punt d'estima cap a la cana, l'experiència i la maduresa cap a les persones que formen part del patrimoni emocional d'un determinat moment històric".

"En la societat occidental, cada vegada es valora més la joventut com una virtut, i fins i tot utilitzem conceptes despectius, com boomer, per assenyalar altres generacions. És curiós que en aquest context acabin triomfant lideratges d'edat avançada", reflexiona Aira. Part de l'explicació l'atribueix a un problema de relleu generacional. En la seva opinió, la nova política ha abraçat els hàbits de consum ràpid de les noves generacions, i ha simplificat els missatges, cosa que ha menyscabat la credibilitat dels oradors: "Ara els missatges han de ser tan ràpids, tan simples, tan directes, tan passats pel filtre de l'entreteniment i les xarxes, que s'acaba generant una sèrie de lideratges massa tous i previsibles".

Malgrat que no vol generalitzar-ho, "aquest tipus de lideratges, capaços de defensar una cosa i després la contrària, abunden en les capes més joves de la política, fet que retrata una realitat social", assegura el professor. Davant aquesta realitat, "els polítics amb més canes, amb més experiència acumulada, solen ser un refugi. Són una mena d'aposta al mal menor, un valor segur".

No hi ha cap prova mèdica que l'edat incapaciti un polític per comunicar-se amb la societat, i tampoc per governar. En tot cas, poden incapacitar l'envelliment i les malalties associades. El gerontòleg Steven Austad, de la Universitat d'Alabama, assegura a la BBC que avui dia "som molt més sans del que érem abans" i això fa que les persones grans "no parin de complir nous rècords". En aquest sentit, "una persona de 86 anys avui no té res a veure amb un octogenari fa 50 anys. En el passat hi ha hagut líders que han arribat a aquesta edat, però les perspectives han millorat moltíssim".

Les ancianes al poder són una excepció

Tampoc hi ha cap evidència que l'exercici del poder d'una dona sigui pitjor, o millor, que el d'un home, però si se'n volgués fer una estadística, la mostra seria molt petita: menys d'un terç dels 193 estats membres de l'ONU han tingut mai una dona com a líder. En l'actualitat, només són 13 els estats governats per dones, i en 9 d'aquests 13, és la primera vegada que una dona ocupa el càrrec.

A més, quan són mandatàries, l'edat mitjana és cinc anys inferior a la dels homes: costa trobar exemples com els de Sheikh Hasina, primera ministra de Bangladesh, que amb 75 anys és la dona més gran al poder (amb 10 anys d'avantatge respecte a la segona classificada). En canvi, de les 13 dones que ostenten el poder als països de Nacions Unides, cinc estan a la dècada dels 40, com Georgia Meloni a Itàlia o Mette Frederiksen a Dinamarca, i una està per sota: Sanna Marin, de 37 anys, que als 34 va arribar al govern de Finlàndia.

El perfil de l'home gran en les posicions de lideratge no és exclusiu del poder polític, sinó que s'extrapola a totes les capes de la societat. Per exemple, les dones només ocupen el 26% dels càrrecs executius a les companyies del S&P 500, l'índex borsari que agrupa les 500 empreses més importants dels Estats Units, segons un estudi de la Universitat de Buffalo.

"La societat estereotipa el rol de la dona com a sensible, i algú identificat amb aquest tret té menys possibilitats de ser vist com a líder", afirma Emily Grijalva, una de les autores de l'estudi. "Curiosament, són aquestes mateixes característiques les que fan que els líders siguin eficaços".

En les últimes dècades s'ha progressat en aquest aspecte, i cada vegada hi ha més dones liderant països sencers, malgrat segueixen sent una excepció. L'any 1990, només deu països havien tingut mai una dona al poder, i trenta-tres anys després ja en són 59. Tot i així, mai més de 18 països han estat governats de manera simultània per una dona.

Més grans i homes, més autoritaris?

"Diuen que com més gran et fas, més conservador et tornes. Bé, aquest no és el meu cas", diu Bernie Sanders en la primera frase del seu nou llibre, It's ok to be angry about capitalism (està bé estar enfadat sobre el capitalisme). Tanmateix, aquells països que l'organització Freedom House identifica com a "no lliures" acostumen a tenir governants de més edat (69, de mitjana) que els "lliures" (58). A més, en tots ells els governants són homes.

Aquesta correlació, però, no implica causalitat entre vellesa i masculinitat i autoritarisme, sinó que troba part de l'explicació en els mètodes que s'utilitzen en les dictadures per a la successió del càrrec. "Els països no democràtics acostumen a estar liderats per oligarquies, grupuscles que s'hi han estat molts anys a consolidar aquest poder", destaca Aira. I els líders de democràcies amb poques garanties, com Putin a Rússia o Erdogan a Turquia, "han hagut de passar una sèrie d'etapes prèvies on s'han camuflat de líders democràtics plausibles, fins que han arribat al zenit del seu poder a una edat avançada".

stats