El mercenari català que es fa respectar a Ucraïna: "A mi em van preparar per matar"

BarcelonaJoan Estévez (Vilac, 1986) ha mirat més de vint vegades Salvem el soldat Ryan. L'últim cop, la setmana passada. Diu que és l'única pel·lícula bèl·lica que aconsegueix plasmar mínimament el que ha viscut a les trinxeres d'Ucraïna, la guerra real. Ell és un mercenari. I ho reivindica, perquè ho considera una feina com una altra. Durant gairebé dos anys ha lluitat a primera línia en diversos punts dels fronts ucraïnesos per defensar Kíiv de la invasió russa. La seva experiència prèvia en unitats d'elit de l'exèrcit espanyol i a la legió estrangera francesa li ha fet guanyar-se el respecte entre les tropes de Volodímir Zelenski.

Ara, retrata la seva història en un documental impactant de Movistar Plus+, Mercenario. En las trincheras del siglo XXI, que s'estrena aquest dijous.

Va marxar a Ucraïna sense bitllet de tornada.

— Per què havia de comprar-me un bitllet de tornada? Era conscient d’on anava: la d’Ucraïna és una gran guerra. Estava disposat a assumir les conseqüències de la feina que anava a fer. I, evidentment, sabia que podia morir en qualsevol moment.

Què en pensa ara, de la mort?

— La mort? Ja està. Jo ja m’hi he enfrontat. Jo ja estic més que preparat per morir. Podria dir-te, fins i tot, que ja he estat mort, que m’ha anat d’una mil·lèsima, que la tinc més que superada. He tingut molts moments en què pensava: “Ja està, és aquí, aquí és quan em moro”. Però gràcies a Déu, algú em va donar un comodí i estic aquí, viu. Per tant, serà més fàcil el dia que m’arribi. Aquell dia, la mort m’arribarà i no em preocuparà.

Al documental se’l veu enviant un missatge al seu fill i al seu pare perquè pensa que l’estan a punt de matar.

— Sí, era en un d’aquests moments que et deia, en què tenia assimilat que la meva hora havia arribat. En aquell cas, els soldats russos ens havien rodejat i estaven assaltant la nostra posició. Ens triplicaven en nombre: nosaltres érem vuit defensant-nos i ells eren uns trenta. No teníem escapatòria i la munició era limitada. Però mira, ens en vam ensortir.

Com?

— Sobretot controlant la por. No deixant que el pànic i els nervis s'apoderessin de nosaltres. La clau va ser que vam allargar molt la munició que teníem, que no vam començar a disparar a tot arreu. Només ho fèiem si sabíem segur que disparàvem contra l'enemic amb opcions de neutralitzar-lo. Això ens va permetre resistir i recompondre'ns.

Parla de la guerra com d'una feina. A Ucraïna diu que hi va anar a treballar.

— Ser mercenari és una feina com una altra, com ser electricista. Un electricista és algú que s'ha format, per exemple, per fer una instal·lació elèctrica. Doncs un mercenari és algú que ha rebut una formació i està acreditat per fer la guerra, servint un client. Una de les coses que pretén aquest documental és explicar que no tothom pot ser un mercenari. Un mercenari no és una persona que agafa una pistola i va a la guerra. Un mercenari és algú que ja té una professió, que és ser soldat. I en un moment donat, deixa de servir el seu país i se'n va a fer-ho per diners en un altre lloc.

Què ha de tenir un bon mercenari?

— A banda de la formació militar, la capacitat i la valentia de posar-la en pràctica en un context tan difícil com és una guerra.

Per exemple, ha de ser capaç de matar.

— Sí. Sincerament, per a mi aquesta no és la part més dura. A mi em van preparar per matar. I seria hipòcrita que ara et digués que matar algú m’ha suposat una complicació, un trasbals. El que sí que m’ha fet molt de mal ha estat veure caure tants companys meus. Que se’t mori algú als braços és desesperant. No hi ha dia que no pensi en ells. Aquesta és una motxilla que portaré tota la vida.

Pensava en els soldats russos de l'altra banda del front?

— I tant. I he pensat que fins i tot hauríem pogut ser amics. Estic segur que amb molts d’ells ens hauríem posat a la mateixa taula per prendre una cervesa i ens hauríem acabat fent amics. Jo tinc respecte per l’enemic. A la legió estrangera francesa em van ensenyar que a l’enemic se l’ha de respectar sempre, especialment quan l'enemic és vençut. Mai he disparat un tret de més a un enemic ja vençut.

Insisteix que el que ha vist al front d'Ucraïna és pitjor que el que es veu en qualsevol pel·lícula de guerra.

— El que passa a les trinxeres d’Ucraïna només ho sabem els que hi hem lluitat. Hi ha moltes coses que ens guardem i que mai explicarem a ningú. La realitat sempre supera la ficció. Però, encara que sembli una paradoxa, la guerra m'ha fet més humà. M'ha tornat més empàtic, m'ha fet millor persona. Ara soc més sensible als problemes de la resta.

En un moment del documental, se’l veu mirant Peaky Blinders des de les trinxeres. La guerra també és això.

— Sí, a la guerra hi ha moltes hores que esperes i esperes, i fins i tot t’avorreixes. O hi ha moltes hores que, simplement, l’únic que pots fer és ficar-te sota terra i resar a Déu perquè cap de les bombes que t’estan llançant caigui a sobre teu. En aquests moments jo buscava evadir-me per no tornar-me boig amb el soroll de les bombes. I una manera era mirant sèries a Netflix, com Peaky Blinders, amb els auriculars a tot volum. Me les descarregava prèviament, abans de ser enviat a posicions, perquè allí al front no tenim Internet. 

Tenia altres formes d’evadir-se?

— Sí, escoltant música que em recordés i em traslladés a casa. Escoltava sobretot un grup que es diu Bramatopin, que canten folk aranès. Podria dir-te unes quantes cançons seves que m’han salvat la vida. Amb aquesta música era capaç de tancar els ulls, silenciar les bombes i imaginar-me que estava a casa, a les muntanyes, i no en aquell forat ple de fang.

Diu que, a Ucraïna, s'ha demostrat que té facilitat per lluitar.

— En l'àmbit professional Ucraïna m'ha fet millorar moltíssim el currículum. Com a combatent i militar, he crescut molt i m’he sentit molt respectat. De fet, arran de la meva experiència als fronts ucraïnesos, m'han arribat moltíssimes ofertes de feina.

Quina és la trucada de feina més estranya que ha rebut?

— No en puc parlar.

De fet, tu ara formes mercenaris. Alguns són enviats a Ucraïna.

— Soc instructor, sí. Amb l'empresa GOA Tactical, formem gent que vulgui anar a lluitar als fronts ucraïnesos. Els camps d'entrenament els tenim en una zona entre Lleida i l'Aragó. Jo intento aportar la meva experiència en zones de combat, especialment a Ucraïna, per preparar-los per al que es trobaran. El pitjor, evidentment, és quan et notifiquen que alumnes a qui havies format han mort al camp de batalla. Fa molt de mal.

Ara teniu alumnes lluitant a Ucraïna?

— Ara mateix, no. Però estem tancant un projecte amb el govern ucraïnès per enviar-hi més alumnes. No te'n puc donar més detalls.

Com veus el futur?

— L'he de decidir. Ara mateix em trobo entre dos camins molt diferents, que no poden anar junts: un és quedar-me aquí i tornar a la vida civil; l'altre és continuar la meva carrera de mercenari i tornar a marxar. Si opto per aquest segon camí, sé que m’espera una vida en solitari. És una vida molt difícil de compaginar amb la família.