22/02/2022

Putin vol revertir el que Gorbatxov va haver d'acceptar a contracor

4 min
Vladímir Putin, durant el discurs que va fer dilluns al vespre, des de Moscou

Caldria no descartar totalment que el reconeixement per part del Kremlin de les regions separatistes russòfones de Donetsk i Lugansk fos una jugada tàctica de Putin in extremis per forçar una sortida diplomàtica al conflicte . La sortida que més s’acosti als seus interessos.

El cop d’efecte de Putin afegeix tensió i li podria resultar rendible, però compte: Donetsk i Lugansk eren –segons els acords de Minsk avalats per l’OSCE, ara ferits de mort– unes preuades peces d’intercanvi, tot i que Putin les acaronava com a protectorat sense arribar a reconèixer-ne la independència. Eren una carta guardada: a l'hora de negociar amb Kíev, Brussel·les –OTAN i UE– i Washington, el president rus podria fer el gest de reintegrar-les en la sobirania ucraïnesa a canvi, esclar, d’un estatut confederal que garantís els vincles culturals amb Rússia.

A hores d’ara, l’intercanvi ja seria més difícil. Sobretot perquè en aquest tros del Donbass ocupat per soldats russos, soldats afalagats per unes milícies locals provinents d’un submon lumpen, els incidents armats són imprevisibles. I és en circumstàncies així quan els esdeveniments poden agafar vida pròpia. I més tenint present com ressona de fort el discurs de dilluns de Putin, que va negar la sobirania d’Ucraïna, la va definir com un esguerro erràtic dels temps soviètics i va menystenir i insultar els seus governants actuals, però, ves per on, acaronant-la també a la seva manera: “No és un país veí, sinó una terra que forma part de la història i la cultura russes”. 

Potser un dels discursos més durs i desafiants pronunciats per Putin, perquè, a més d’amenaçar Kíev, no es va estar de fer un desafiament al món occidental tot i saber que una guerra total seria una catàstrofe planetària en la qual no hi hauria vencedors.

Aquest és el context més immediat, sobrevolat per la incertesa i un munt d’interrogants. Algun caldria formular-lo en condicional. Què hauria pogut passar si a la cancelleria de Berlín encara hi hagués hagut Angela Merkel? Estic segur que les tensions haurien pogut anar de manera més endreçada, i que la hipotètica conferència o cimera de seguretat europea al més alt nivell que es van plantejar cara a cara Vladímir Putin i Emmanuel Macron hauria estat plantejada abans i amb menys ambigüitats. A hores d’ara se’n coneixerien el què, el com, l'on i el quan. Però possiblement que Merkel ja no estigui en escena és el motiu pel qual Putin ha gosat portar el conflicte amb Ucraïna a frec del precipici.

Una guerra que tothom perdria

¿I Putin què vol? Què intenta, sabent com sap que una guerra total ningú no la guanyaria? Sembla que en el marc mental del kagebista es gronxa amb força aquell ressentiment que de tant en tant ha deixat anar al recordar que l’ensorrament de l’URSS va ser una rendició incondicional, una humiliació, i que allò tindria conseqüències. Doncs aquí les tenim. ¿Però quin camí podria estar dissenyant Putin per cloure una situació que se li faria insostenible econòmicament –amb les sancions occidentals— i geopolíticament –amb la possible obertura de més fronts a la perifèria russa com va passar fa unes setmanes al Kazakhstan –?

Putin vol, per damunt de tot, blindar les fronteres de Rússia rescatant, si pot, alguns perímetres que es van perdre fa trenta anys. Alguns analistes russos anomenen aquest pla Ialta 2 –l’historiador Timothy Garton Ash n’ha parlat —, i tindria com a objectiu deixar sense efecte els acords dels dies 2 i 3 de desembre del 1989 –tres setmanes després de la caiguda del Mur de Berlín–, quan Mikhaïl Gorbatxov i el president George Bush van posar fi a la Guerra Freda. La trobada es va fer a Malta. Curiós: a Malta es va posar fi a Ialta, als acords del 1945 en què Stalin va ser el guanyador davant un Roosevelt a punt de morir i un Churchill debilitat. Malta rima amb Ialta, i Putin sembla disposat a revertir –tot o una part— allò que Gorbatxov va haver d’acceptar a contracor : el final del Pacte de Varsòvia i la reunificació d’Alemanya. El Kremlin exigia, almenys, que l’Alemanya reunificada fos neutral i que els antics satèl·lits de Moscou no se'ls cruspís l'OTAN. Però el Kremlin no va aconseguir res d’això. És més: la desaparició de l’URSS va ser escenificada com una rendició incondicional.

Aquells dies ningú es va recordar de l’acte final d'Hèlsinki firmat per tots els països europeus el 1975 després de dos anys de debats. D’allà va sortir l’OSCE. Paradoxalment, quan es va firmar, els dirigents soviètics del moment ho van viure com una victòria: els occidentals acceptaven la divisió d’Europa en dos blocs ideològics que s’anirien relacionant en pla d’igualtat, i alguns països mantindrien el principi de finlandització, de neutralitat, per garantir pau i estabilitat.

L’OSCE, que Putin acaba d’ignorar passant per sobre dels tractats sobre Ucraïna, tampoc va ser tinguda en compte quan es va ensorrar el bloc de l’Est. Potser per sobre de Putin, quan parlava amb Macron d’una possible cimera o conferència de seguretat europea, planava la possibilitat de conjurar la maledicció de Malta, exhibir els trumfos de Ialta –Ialta 2– i donar vida als ara fantasmagòrics acords d'Hèlsinki, tot exigint la neutralitat d’alguns estats. Una mena de síntesi de tots tres episodis. És així com Putin blindaria les fronteres de l’imperi. Perquè aquesta és la seva autèntica estratègia, basada en una ideologia nacionalista. I per aconseguir-ho sembla que és capaç d'aplicar tots els tacticismes possibles gestats al cap d'un vell kagebista.

stats