LondresLes turbulències dels últims dies entre Londres i Brussel·les han eclipsat el problema fronterer que la Unió Europea, i especialment Espanya, té a Gibraltar des de l’1 de gener. Durant els quatre anys llargs del procés de divorci, el Penyal ha provocat un dels fets més absurds de les relacions hispano-britàniques recents: l’abril del 2017, l’exlíder conservador Michael Howard va assegurar a la premsa britànica que la llavors primera ministra, Theresa May, no dubtaria en anar a la guerra per defensar Gibraltar com Margaret Thatcher va fer el 1982 per defensar la sobirania de les Malvines.
L’estirabot va quedar en no res, per la pròpia ridiculesa de les declaracions i també perquè, ni que sigui amb la boca petita, Madrid ha renunciat -o no hi ha insistit més- a parlar de sobirania. Per una vegada, el govern espanyol ha pres una actitud pragmàtica, i intenta salvar els mobles i que la posttransició del Brexit no causi més mal del que ja es preveu que causarà.
Fa mesos que Madrid busca una solució amb Londres i Gibraltar perquè la tanca no esdevingui dura i es torni al període 1969-82, quan per arribar a Gibraltar des de Madrid, Barcelona o Sevilla pràcticament calia abans fer escala a Londres o Lisboa, ateses les dificultats que implicava creuar la frontera terrestre. Ara, però, la tanca serà frontera exterior no només entre Espanya i el Regne Unit sinó entre Schengen i la UE, d’una banda, i territori britànic, de l’altra.
Però entre 10.000 i 15.000 persones la creuen a diari. Des de l’1 de desembre els espanyols i comunitaris que treballen a Gibraltar s’han pogut inscriure en un registre creat per les autoritats del Penyal perquè el seu trànsit diari sigui fluid. Però la resta de transeünts i totes les mercaderies seran mirades amb lupa abans de posar un peu a l’avantsala de Londres. El pacte pot facilitar una mica la solució futura, i l’agilitat de les relacions, gràcies a la proposta espanyola que Gibraltar continuï en la unió duanera, en el mercat interior i fins i tot dins de Schengen. Però Gibraltar no té autoritat per aconseguir-ho i ha d’esperar una decisió que arribarà des de Londres.
