La distància entre París i Berlín
La imatge d’Olaf Scholz i Xi Jinping junts a Pequín és el retrat d’una feblesa, i no precisament pel reconeixement de la dependència comercial d’Alemanya amb la Xina i pel milió de llocs de treball alemanys que depenen d’aquesta relació. El canceller Scholz és el primer líder occidental que es reuneix amb Xi després del congrés del Partit Comunista que l’ha coronat com el líder xinès més poderós des de Mao Zedong. La trobada incomoda, sobretot una Unió Europea que porta mesos intentant reforçar una política exterior comuna, i eixampla la distància entre París i Berlín, en ple moment de canvi en les dinàmiques de poder intraeuropees, perquè la guerra a Ucraïna ha augmentat la transcendència i la capacitat d’influència dels països més orientals de la UE.
Fa mesos que el motor francoalemany “gemega”, com ha escrit la columnista de Le Monde Sylvie Kaufmann. Els desacords entre els dos governs s’han multiplicat, sobretot en el camp de la defensa i l’energia, les dues polítiques que més s’han transformat a escala europea des de l’inici de la invasió russa, el 24 de febrer. A finals d’octubre, a més, es va anul·lar una cimera de ministres bilateral que ja havia estat anunciada i que, a l’últim minut, es va decidir posposar fins a començaments de l’any que ve.
El govern francès dona la culpa d’aquest ambient enrarit a la tensió interna que viu el tripartit alemany. Des de París diuen que Alemanya és un dels països que més desestabilitzat s’ha sentit per l’agressivitat de l’estratègia de Vladímir Putin a Ucraïna, no només pel gas sinó perquè el pragmatisme i els interessos comercials han estat el pilar de les relacions d’aquest país tant amb Rússia com amb la Xina. La visita de Scholz, acompanyat d’una llarga llista d’empresaris alemanys, és comprensible des del punt de vista de les necessitats d’una potència exportadora com Alemanya, que continua sent el pulmó econòmic de la UE. Però, alhora, desorienta Brussel·les i aquelles capitals que més s’han cregut el discurs de l’autonomia estratègica d’una Unió que aspira a diversificar com més aviat millor els seus socis comercials.
També París és víctima de les seves pròpies contradiccions. A Berlín no va agradar gens la negativa francesa al Midcat, el gasoducte que havia d’unir Catalunya amb França travessant el Pirineu per contribuir a l’aprovisionament d’Alemanya. En canvi, els francesos estan descontents que l’acceleració de la militarització europea no s’hagi traduït en apostes més clares a favor la indústria de defensa de la UE en comptes de comprar armament als Estats Units o Israel, com preveu fer la majoria dels Vint-i-set.
A aquestes desavinences entre Scholz i Macron caldrà afegir-hi, ben aviat, la picabaralla financera i fiscal. Primer perquè el nodrit paquet d'ajuda que Berlín ha concedit per apaivagar els alts preus de l’energia per a les empreses alemanyes es va interpretar en alguns països com un avantatge competitiu injust al mercat únic europeu. Ara, a més, amb la negociació de la reforma de les regles fiscals de la UE traient el nas, la confrontació nord-sud torna a escalfar els passadissos de Brussel·les. De moment, la Comissió presentarà, dimecres que ve, la seva proposta de reforma. Però la flexibilitat que Brussel·les estaria disposada a mostrar amb els països més endeutats (França, Itàlia, Espanya, Bèlgica i Portugal, entre d’altres) topa d’entrada amb les exigències dels Països Baixos i Alemanya per posar el control de les regles fiscals en mans d’organismes independents. Serà una negociació complicada. L’amenaça de recessió pressiona, però els compromisos comuns topen amb les urgències i prioritats de cada estat membre.
