SETGE AL ‘TOP MANTA’
Internacional 03/08/2019

“És difícil retenir els joves a Dakar si no tens res a oferir”

Una associació de repatriats fa sensibilització per evitar que els nois marxin del Senegal

Yeray S. Iborra / João França
5 min
Senghor Diop neteja, repara i ven sabates en un carrer de Dakar, la capital del Senegal. Hi ha molts joves que, com ell, s’han traslladat a la metròpoli per guanyar-se la vida amb la venda ambulant.

DakarNomés els runners, que emergeixen a desenes en les últimes hores de llum, canvien el paisatge de Dakar. La resta d’hores, tot és moviment a la capital del Senegal, però sense vambes: cotxes, taxis, autobusos, carros... I, entremig, milers de persones venent als carrers. El comerç, de tot tipus de productes, és l’autèntic protagonista a cada cantonada. Targetes de telefonia, fruita o, no per gaire temps, bens. Aquests últims moriran en unes hores, com a part de la celebració de la Tabaski, una tradició musulmana en què se sacrifica un animal.

Els bens hi estan de passada, però els venedors, no: es despatxa de tot fora dels locals comercials, gairebé inexistents, a Dakar. La capital senegalesa és una de les ciutats amb més venda ambulant del món i el nombre de persones que treballen als carrers creix cada any. És així des dels anys setanta, quan una sequera va provocar la migració massiva del camp a la ciutat. Ara són sobretot joves de l’interior que aspiren a ajudar les seves famílies els que venen a l’urbs amb la intenció de seguir amb els seus oficis i estudis. Alguns no ho aconsegueixen i acaben venent productes a les carreteres, les cruïlles o les cantonades.

Les sabates llueixen més després de passar per les mans de Senghor Diop. “Les reparo i així tenen una vida nova”, destaca mentre passeja les mans, brutes de betum, sobre una samarreta antiga del París Saint-Germain. Aquest jove prové d’una localitat dels voltants de la capital, però fa gairebé una dècada que va decidir traslladar-se a la gran ciutat, mogut pel mateix motiu que impulsa moltes altres persones a emigrar: amb la intenció de guanyar-se millor la vida. Sense deixar de captar compradors, Diop explica que a l’arribar va provar sort en diferents feines fins que va conèixer un sabater que li va ensenyar l’ofici. Ara fa prop de set anys que treballa al mateix carrer de Dakar i el seu mestre i ell són socis. Treballen, de fet, l’un darrere l’altre. Mentre hi parlem, però, el sabater renya Diop en diverses ocasions perquè perd el fil cada vegada que algú s’acosta a la paradeta: els venedors ambulants que guanyen més diners al centre de Dakar no venen pas sabates. El producte que triomfa aquí són les targetes de mòbil.

Però per a alguns joves l’estada a la capital és només el pas previ per emigrar a Europa. No és el cas de Jainaba Sall, que estudia història a la Universitat Cheikh Anta Diop. Ella vol fer carrera al Senegal. Al seu costat, Youssouf Gueye, que mira el telèfon mòbil amb insistència i que encara no ha arribat a la vintena, fa que no amb el cap. Ell estudia lletres i sí que vol marxar fora. Potser al Canadà. El Youssouf, però, no descarta anar a Espanya, on té el seu pare i alguns germans, que també van estudiar però que a la Península no es dediquen a cap ofici que requereixi titulació. Si bé és cert que la majoria de joves diuen que no volen marxar del Senegal, són molts els que ho acaben fent.

L’Organització Internacional per a les Migracions (OIM) situa la xifra de persones senegaleses que se’n van a altres estats al voltant del mig milió: les principals destinacions són els països veïns de l’Àfrica occidental i, a Europa, encapçalen la llista França i Itàlia. Espanya ni tan sols apareix a l’estadística. La majoria d’emigrants, segons l’OIM, són homes d’entre 18 i 30 anys. És per això que moltes persones a Dakar lluiten perquè no marxin aquests joves, que són el principal potencial per prosperar com a nació. Moustapha Diouf és una de les persones que intenten retenir el jovent. Viu amb la seva família a Thiaroye-surMer, una comunitat a mitja hora del centre de Dakar. El Moustapha va intentar arribar a Europa dues vegades. Ara des de la seva associació se centra en evitar que ningú corri els mateixos riscos que ell quan va intentar emigrar des del seu país.

La primera vegada que va intentar arribar a Europa va ser per terra, el 2004, creuant per Mauritània, però el van retornar a casa abans que pogués arribar a l’altra banda del Mediterrani. Va viure amb ràbia l’intent frustrat i al cap de dos anys ho va tornar a intentar, aquest cop per mar. La policia va parar la seva pastera a alta mar i va estar 45 dies tancat en un centre d’internament per a estrangers (CIE) fins que el van retornar al Senegal. Va ser llavors quan va decidir fundar una associació de joves repatriats. “La nostra associació vol sensibilitzar els joves perquè no marxin, però és molt difícil sensibilitzar quan no tens res a oferir”, lamenta tot movent-se enèrgicament. Malgrat els escarafalls, les ulleres de sol no es belluguen de sobre una boina que el protegeix d’un sol llampant.

El president de l’associació és especialment crític amb el govern senegalès, ja que diu que els diners que l’Estat rep de la Unió Europea a canvi d’acceptar les deportacions de persones com ell no arriben mai a la població. Lamenta la manca de polítiques públiques que permetin retenir els joves al país. Critica encara més els acords internacionals, com els que obren les aigües senegaleses a empreses europees. En un poble de pescadors com el del Moustapha, els vaixells europeus que acaparen tota la pesca han deixat molta gent sense feina.

“Els països europeus no ens poden demanar que tanquem les fronteres a qui vol sortir però que alhora les obrim als negocis europeus”, reivindica Moustapha Kebe, responsable de la xarxa Remidev, que incorpora una trentena d’entitats que treballen sobre migracions i desenvolupament. “Els pescadors locals que no troben més peix estan obligats a emigrar; qüestions com aquesta que ens imposa la Unió Europea són a la base de la migració irregular”.

Agrupacions de venedors

Davant la manca d’oportunitats, gran part dels joves es veuen abocats a emigrar o -una solució més a l’abast- vendre als carrers. Així ho expressa també Cheikh Thiam, venedor ambulant des de fa anys a Dakar. El Cheikh, però, no és un venedor qualsevol. A banda de despatxar camises al centre, també representa la Sinergia de Venedors Ambulants per al Desenvolupament, la plataforma que agrupa més comerciants de carrer de la capital: fins a 7.500 membres.

Molt abans que el Sindicat Popular de Venedors Ambulants nasqués a Barcelona, l’any 2015, el Cheikh ja treballava als carrers de Dakar i capitanejava l’organització en pro dels drets dels venedors. Ajuda els joves, i no tan joves, perquè puguin guanyar-se la vida més dignament. Brega a diari amb la policia local i també amb els governs regionals, que -aprofundeix- instrumentalitzen els venedors segons els seus interessos. No és una batalla petita, la d’en Cheick, que lluita des de la que és, molt més que Barcelona, la capital de la venda ambulant al món: Dakar.

stats