13/03/2021

Una dècada fallant als sirians

3 min
La ciutat siriana d’Ariha després d’un bombardeig el gener de l’any passat.

Síria s’ha enquistat en la seva ficció de tragèdia eterna i distant, irreparable i irresoluble. És una de les moltes mentides que ens agrada creure’ns per sentir-nos millor: la solució no és a les nostres mans, ens queda molt lluny, a ells “els agrada matar-se” i les coses “són més complicades del que ens expliquen”, com si l’embolic geoestratègic que envolta els conflictes justifiqués la mort d’una sola persona.

En realitat, les coses són absurdament simples: un poble que s’aixeca contra una dictadura corrupta impel·lit per altres mobilitzacions civils en països veïns, un règim que titlla tot el seu poble de terrorista per impedir que es qüestioni el seu poder absolut, una violència desproporcionada i creixent contra els manifestants i una sensació d’abandonament que fa que, finalment, aquests s’acabin armant i acceptant a les seves files qualsevol que estigui disposat a ajudar-los a sobreviure. Va ser la profecia que es compleix perquè la UE, els EUA i la resta de governs que haurien pogut canviar aquest destí -trencant relacions diplomàtiques, tancant ambaixades, dictant zones d’exclusió aèria que impedissin a l’aviació de Baixar al-Assad bombardejar els seus propis ciutadans i obrint corredors humanitaris que permetessin fugir als civils- no ho van fer. Van mirar cap a una altra banda quan Al-Assad gasejava el seu poble, quan alliberava membres de l’Estat Islàmic (EI) de les presons perquè organitzessin la “resposta terrorista” contra el seu règim, quan empresonava i torturava els dissidents al seu arxipèlag de camps de concentració, quan bombardejava escoles, hospitals i infraestructures o quan encerclava poblacions completes durant mesos per matar-les de gana i les obligava a alimentar-se d’herba.

El paper dels mitjans

Durant anys, als periodistes que cobríem Síria ens acusaven de mentir a propòsit, de militar a Al-Qaida o a l’EI -grup radical que sempre va tenir tirada pels periodistes occidentals, sí, però d’un altre tipus- i d’exagerar els excessos de la dictadura per justificar una intervenció militar neoliberal i capitalista a càrrec dels EUA, país que necessita pocs motius per intervenir quan li ve de gust. Fins i tot respectats professionals renunciaven a pronunciar-se sobre la devastadora guerra llançada per un dictador contra el seu propi poble amb l’argument de “no saber ben bé què passava a dins”. No cal fer un màster per denunciar crims contra població civil, els cometi qui els cometi, però per saber “millor” què passava dins només calia observar les imatges que arriben des de Síria amb una mica d’esperit crític. Els danys visibles als edificis i la destrucció de les ciutats són obra de bombardejos aeris, i només un dels bàndols -el règim baasista- disposa d’aviació, ampliada i reforçada pels seus socis iranians i russos.

Sembla que avui dia la informació és qüestió de fe, no de fets: la consultem per confirmar el nostre biaix, no per ampliar coneixements. Síria va ser pionera en aquest sentit. Molts sabien -o, si més no, intuïen- què hi estava passant, però van ser més forts els prejudicis, l’egoisme o la temptació de no equivocar-nos en el nostre monòleg antiimperialista que la temptació de reunir el valor d’exigir accions contra un règim homicida. Per això ens va resultar fàcil deixar de comptar els seus morts, perquè així sembla que no hi ha hagut víctimes ni ens esglaien les dimensions de la nostra pròpia inacció, el que hem permès que passi.

L’ONU va deixar de portar-ne el compte el 2016, quan ja havia apuntat a la seva llibreta escrita amb sang la xifra de 400.000 morts. Recordo que ja ens vam fer ressò de la mateixa xifra el 2013, però hi va haver una mena de pacte tàcit per congelar-la, una sibil·lina estratègia per impedir que el seu augment fes mal a consciències sensibles. El mateix va passar amb els refugiats sirians, 6 milions de persones que es van establir en països veïns, dels quals 5 milions sobreviuen en condicions infrahumanes i dels quals ningú no parla. Tampoc no es menciona ja la fossa en què hem convertit el Mediterrani, la més desesperada de les fugides, on ja ni tan sols emetem les imatges de nadons ofegats perquè no ens espatllin la nostra sacrosanta digestió.

Als sirians fa deu anys que els fallem. Els hem pegat amb la nostra indiferència, els hem escopit amb els nostres miserables dubtes i els hem insultat amb cada mort que hem sigut incapaços d’evitar en alta mar, quan ens obligaven a mirar-los a bord de balses, quan per fi eren el nostre problema. El nostre missatge ha sigut clar: els drets humans només se’ns apliquen a nosaltres i només nosaltres mereixem viure en democràcia. Per a la resta, la repressió i la dictadura són legítimes i les convencions internacionals, paper mullat. I, si no els agrada, que haguessin nascut a Europa.