Què passa amb el nou 'look' hippy de Tony Blair ?

Què passa actualment amb els polítics i els seus cabells? Després de dècades –segles– de talls de cabells avorrits, sembla que ara els looks capil·lars s'hagin convertit en una forma d'expressió creativa. I també en font de controvèrsia. Fa un temps semblava com si ningú pogués superar la complicada tofa de Donald Trump. Fins que la melena llisa i platinada de Boris Johnson (la mateixa que fa servir per distreure, divertir, desarmar i manipular els que l'envolten) va arribar al número 10 de Downing Street. Però la setmana passada un ex primer ministre britànic, en una entrevista televisiva, els va superar a tots dos. Va ser Tony Blair amb una sorprenent cabellera grisa. Des del president Lyndon B. Johnson que no hi havia hagut cap exmembre de l’OTAN que portés els cabells així.

Tot i que el senyor Blair va anar a la televisió per debatre la possibilitat d’un altre referèndum d’independència d’Escòcia, va quedar clar gairebé immediatament que la seva evolució capil·lar –des de l'època de primer ministre reformista fins a l'aparició recent més a l'estil Samsó– centrava tota l'atenció. Les comparacions a les xarxes socials anaven des del Dr. Who fins al fantasma Vigo de la pel·lícula Els caçafantasmes.

Un any complicat per tallar-se els cabells

D’una banda, els cabells no haurien d’haver sigut una sorpresa. Al cap i a la fi, tothom ha passat l’últim any tallant-se'ls a casa, ja que els protocols anticovid han mantingut les perruqueries tancades en molts països. Molta gent ha descobert el color natural dels seus cabells o l'alegria de fer-se cues de cavall. Així doncs, els cabells del senyor Blair han anat creixent, igual que ho han fet els nostres. L'expremier és com nosaltres!

D’altra banda, però, queda clar que el senyor Blair sí que ha tingut accés a algunes eines de perruqueria. A diferència de molts, ell no ha optat per deixar-se barba pandèmica, de manera que alguna retallada ha fet. I la seva dona, Cherie, o els seus fills grans probablement hi han ajudat amb un tall o dos. A més, les perruqueries van obrir al Regne Unit el 12 d'abril, cosa que suggereix que potser ha estat experimentant amb l'estil capil·lar, almenys fins que les crítiques de mig món han entrat en joc.

I aquí és on rau la lliçó.

Els cabells del senyor Blair van ser un xoc per a molts, en part, perquè simplement no estem acostumats a veure els líders mundials –homes– amb els cabells llargs. (Ja sabem que quan es tracta de líders femenines la seva relació amb els cabells, així com amb la manera de vestir, té unes regles diferents.)

Pocs líders calbs

Els líders polítics masculins se suposa que han de tenir cabells. De fet, cap home calb des de Dwight D. Eisenhower ha guanyat mai la presidència dels EUA. Els cabells estan associats a la testosterona, i com que Eisenhower havia estat general de guerra va ser l'excepció que confirma la regla. I, si no, recordeu l'antic líder del partit tory, el britànic William Hague (algú el recorda?), de qui es mofaven contínuament per les gorres de beisbol que portava per amagar la seva calvície.

Però els cabells del senyor Blair també van suposar un xoc pel que ens estant ensenyant sobre els nostres propis prejudicis i expectatives, que hem vist que funcionen no només amb els cabells femenins amb totes les seves associacions (Medusa, Lady Godiva, les bruixes de Salem), sinó també amb els cabells masculins. Per als dos sexes, els cabells són, com escriu l’antropòleg Grant McCracken al seu llibre Big hair, “el nostre tribunal de deliberació, el lloc des d'on contemplem qui i què som”. ¿I amb quin tipus d'homes associem els cabells llargs, especialment els cabells grisos i llargs? Doncs els cabells llargs estan connectats a les imatges d’estrelles de heavy metal i als hippies, per exemple. I, de fet, el senyor Blair va explicar al diari Evening Standard que no havia tingut els cabells tan llargs des dels seus dies de joventut, quan tocava en una banda de rock coneguda com a Ugly Rumors a la Universitat d'Oxford. La qual cosa planteja tota mena de preguntes sobre el seu desig de reviure aquella època.

Més enllà d’això, els cabells llargs també evoquen la Bíblia, sense oblidar Moisès (i qualsevol altre dels profetes de l’Antic Testament). A més, també connecten amb el personatge de Gandalf i altres mags, així com amb Albert Einstein i el mite del geni boig massa ocupat experimentant amb l'electricitat per poder gestionar un perruquí. També ens connecten amb els poetes, tot i que en l'imaginari col·lectiu els seus cabells llargs tendeixen a no ser grisos. El que està clar és que no associem els cabells llargs amb els líders mundials.

De fet, el que demostren els cabells del senyor Blair és la suposada idea que, una vegada els nostres líders abandonen el càrrec, siguin on siguin, es mantenen congelats amb la mateixa imatge, tal com estaven en aquell moment, conservats en els records igual que quan governaven. Fins i tot si eren relativament joves mentre estaven al capdavant del govern. D’aquesta manera, quan tornen a aparèixer a l'arena pública de tant en tant per compartir la seva saviesa guanyada, es tendeix a reconèixer-los la seva autoritat. Per descomptat, tots sabem que continuen amb la seva vida com a ciutadans particulars, però se suposa que no en presumeixen. Això els faria semblar inconsistents. O de no fiar. Tal com sembla que el senyor Blair ja sap. Després de l'entrevista, l'ex primer ministre va dir a l'Evening Standard que que se n'anava al barber "immediatament".