André Leon Talley, el geni rere el caftà

BarcelonaAndré Leon Talley tenia una presència que es feia notar. Els seus gairebé dos metres d’alçada el convertien en un personatge imponent, de cap a peus (calçava un 52!) omplia l’espai allà on anava i tot sovint provocava comentaris sobre els seus looks, poderosos i atrevits, que últimament eren gairebé sempre a partir de caftans acolorits i barrets. Ho vam descobrir l’estiu del 2018 quan va ser invitat al 080 Barcelona Fashion. Va venir a Barcelona a presentar el seu documental The gospel according to André i va rebre el Fashion Tribute d’aquella edició del certamen de moda catalana que es va celebrar al Recinte Modernista de Sant Pau. “Quan va venir a Barcelona va ser encantador amb tothom”, recorda el crític d’art i historiador de la moda Josep Casamartina. “Era un home que tenia una visió estètica molt encertada, tot i que quan el veies podies pensar que era un personatge antitètic amb la moda i, en canvi, va acabar sent molt important precisament perquè era únic, i tenia una visió molt afinada i molt aguda”, destaca Casamartina. 

La moda, de dol

Leon Talley va ser la mà dreta de la mítica Anne Wintour al capdavant de la revista Vogue durant quasi tres dècades però va ser molt més que això: un precursor, un home d’idees i caràcter i un lluitador. La seva mort, dimarts passat a Nova York, deixa el món de la moda de dol.

Potser són les paraules de la dissenyadora Diane von Fürstenberg les que resumeixen millor el sentiment de pèrdua generalitzat: “Adeu, estimat André, ningú va veure el món de la forma tan glamurosa com tu ho vas fer. Ningú va ser més gran ni més entendridor que tu”, va escriure la seva amiga a Instagram a tall de comiat.

“Va ser un influencer abans que existissin els influencers”, afegeix Casamartina recordant la seva importància. I és que André Leon Talley va estar enamorat del món de la moda des de petit. Va començar treballant per Diana Vreeland, editora de moda, que el va introduir a la cort d’Andy Warhol i la revista Interview, on treballaria de recepcionista, però va ser a l’edició nord-americana de la revista Vogue on va forjar la seva llegenda. “Allà va saber transmetre el seu punt de vista i la seva veu. Hi va treballar molts anys i va deixar una gran empremta perquè tenia un ull molt especial per a la moda i era un gran descobridor de talents”, diu Charo Mora, historiadora especialitzada en cultura de moda. “Era una persona molt completa i es barallava pel que creia, per allò que li agradava, encara que anés a contracorrent. Coneixia molt bé el sector però mai va deixar de tenir els ulls oberts per a les noves generacions. Li interessava molt el que feien. Per això tenia el respecte de tothom: des dels veterans fins als joves debutants”, rebla Mora. 

Contra el racisme

La revista The New Yorker el va batejar com The only one (l’únic) en un article del 1994 en què destacava que era l’única persona negra amb un càrrec important en el món de la moda, conegut per ser un sector molt elitista i molt blanc. Ell ho va explicar al seu llibre de memòries En las trincheras de la moda (Superflua) publicat el 2020, on relata la seva lluita per fer-se un lloc en un ambient molt dur i en què la majoria de relacions es basaven en els interessos i la competitivitat. De fet, sempre es va sentir un infiltrat pel seu color de pell. (Una de les anècdotes més il·lustratives és que va arribar a deixar de treballar a París per a una revista de moda quan es va assabentar que es burlaven d'ell dient-li Queen Kong.) I precisament per lluitar contra aquesta inseguretat havia decidit vestir-se sempre de forma estrident, amb colors cridaners que mai el fessin passar desapercebut, en una estratègia íntima per amagar les seves pors.

“Una de les seves característiques és que va ser molt interclassista. Ell sabia que l’alta moda era molt esnob i classista i, en canvi, tenia clar que l’elegància és un concepte que va més enllà de les classes socials”, destaca Josep Casamartina, que explica que això ho havia après de les dones de la seva família, de qui sempre recordava com s’arreglaven per anar a missa el diumenge. “Aquesta mirada més enllà de les classes li donava l'oportunitat de descobrir nous talents perquè tenia una visió més neta i més estètica”, diu l’historiador de la moda. 

El fet de treballar amb els grans noms de la moda li va permetre explicar intimitats i també alguns episodis foscos, com les desavinences amb Anna Wintour després d’anys de treballar plegats o amb Karl Lagerfeld, de qui deia que havia deixat d’agafar-li el telèfon quan havia arribat al capdamunt de Chanel. Però tot i això advocava sempre pel perdó i en diverses entrevistes havia deixat clar que no guardava rancor i que preferia recordar les bones experiències que la vida laboral li havia deixat. 

I és que la seva carrera va estar plena de grans moments: va treballar per Michelle Obama quan va esdevenir primera dama dels Estats Units, va col·laborar molt estretament amb Oscar de la Renta, es va convertir en el mentor de Naomi Campbell, va tenir un moment d’estrella televisiva fent de jurat del programa America’s next top model, va col·laborar amb músics, artistes i universitats. Tots ells han mostrat aquests dies el seu condol per la mort d’un home que va ser únic i va ajudar a fer la moda una mica més humana.