OBSERVATORI

L’Iraq, entre l’exili i la mort

Per a molts amics i seguidors, Hixam al-Haiximi era un màrtir vivent. La seva decisió de quedar-se a l’Iraq malgrat múltiples amenaces, sumada al seu enèrgic discurs en contra de les milícies i a favor de la recuperació del control de país, abans ocupat pels nord-americans i avui pels iranians, el convertien en un objectiu. La condemna li va arribar a la tardor, quan l’aixecament a la plaça Tahrir va aplegar iraquians de tota secta i condició en contra de la vastíssima ingerència de Teheran, que ha fet del poderós Iraq una simple província dels aiatol·làs. La seva encesa defensa de les protestes i el seu discurs a favor del desmantellament de les milícies, dirigides pels polítics que controlen l’Iraq, molestaven massa.

Durant anys va ser una de les veus més sòlides de l’Iraq. Un dels seus millors amics, l’analista Raed al-Hamed, explica que va conèixer Al-Haiximi el 2005, dos anys després que sortís de la presó on l’havia tancat Saddam Hussein. Durant la invasió va ser detingut pels nord-americans i empresonat a Camp Bucca. Un cop en llibertat, es va refugiar a Damasc, però el règim de Baixar al-Assad també el va arrestar després de pagar 3.000 dòlars, recorda Al-Hamed, i va tornar a l’Iraq com a assessor polític.

La seva especialitat era l’Estat Islàmic de l’Iraq i Al-Qaida, però la caiguda del califat a l’Iraq el va acostar a Haixd al-Xaabi, les Forces de Mobilització Popular, una amalgama de milícies xiïtes proiranianes que van combatre per aixafar els jihadistes del Daeix. A mesura que aquests es van girar contra la població civil el 2017, durant les protestes cíviques d’octubre, l’opinió d’Al-Haiximi va canviar radicalment.

Demandes de justícia

Al-Haiximi va plantejar la necessitat de portar les milícies davant la justícia i d’integrar els seus membres en el sistema de seguretat iraquià com a forces nacionals i no sectàries. L’Iraq no és una democràcia, ni una dictadura, és més aviat un regne de taifes on desenes de milícies finançades per països veïns imposen la seva llei a foc. El primer ministre, Mustafà al-Kadhimi, intenta frenar els grups armats sense èxit: el poder de les milícies supera amb escreix el de les forces regulars iraquianes.

Els amics d’Al-Haiximi expliquen que aquest, un dels experts més valorats i membre del Consell Assessor Iraquià, portava temps valorant traslladar-se a una destinació més segura, com Turquia o Irbil, temorós de perdre dona i fills en un atemptat. La pandèmia va frustrar els seus plans. Als seus executors no els va frenar el virus. El van tirotejar a boca de canó el 2 de juliol, a Bagdad, en un assassinat amb múltiples interpretacions. Ningú dubta que l’autoria correspon a Kataeb Hezbol·lah, un dels grups armats afins a l’Iran.

“És un triple missatge”, explica en Sali, de 24 anys i participant en les manifestacions, en conversa telefònica des de Bagdad. “El primer va destinat als intel·lectuals, perquè deixin de parlar a favor de les protestes. El segon, al primer ministre, perquè sàpiga el que li espera si intenta desmantellar les milícies. El tercer va per a nosaltres i ve a dir que si persistim ens espera el mateix destí que a ell”, diu amb tristesa. “Amb Al-Haiximi perdem l’esperança que l’Iraq deixi de ser un país governat per milícies. Per a nosaltres vol dir que el destí dels iraquians només té dues sortides: l’exili o la mort”.

EDICIÓ PAPER 01/08/2020

Consultar aquesta edició en PDF