Internacional 21/01/2021

"La prioritat de Biden serà la Unió Europea, no el Regne Unit"

Entrevista amb Scott Lucas, catedràtic de la Universitat de Birmingham especialista en els EUA

Quim Aranda
7 min
Joe Biden, en un moment del seu discurs d'inauguració, aquest dimecres

LondresCatedràtic emèrit de la Universitat de Birmingham, professor també de l'University College Dublin i col·laborador del Clinton Institute for American Studies, també de Dublín, Scott Lucas, nord-americà resident al Regne Unit des dels anys 80, porta pràcticament tota la seva carrera acadèmica analitzant la vida política dels Estats Units, especialment en el camp exterior. A continuació, en aquesta conversa telefònica repassa els principals reptes a què l'administració Biden ha de fer front fronteres enllà.

Després de quatre anys de Trump, ¿el món no espera massa de l’administració Biden?

El primer que hem de mirar és la competència de la nova presidència. Competència en el sentit que el món torna a estar sota unes regles del joc. Per què Trump ha fet tant de mal? Per dues raons: no sabíem quines eren les regles, ni als Estats Units –no creia en els tribunals, no creia en el poder del Congrés, no creia en el procés electoral; només creia en Twitter i en el seu ego– ni en política exterior. Ha insultat països i els seus líders. Podia esdevenir bon amic de Putin, perquè volia ser com ell; un any podia dir que esborraria del mapa Corea del Nord i l'altre que Kim Jong-un era amic seu. No hi havia manera de predir res.

¿Amb Biden no serà tot massa previsible?

La qüestió amb Biden i el seu equip és que potser no hi estàs d’acord, potser tens diferències sobre polítiques concretes, però sabem que en política exterior compliran certes regles del joc, que l'administració Biden serà pragmàtica. No serà ideològica en política exterior. Ara bé, no crec que sota Biden hi hagi un canvi radical d’estratègia i no podem esperar grans discursos com els que Obama va fer al Caire i a Ankara. El que farà l’administració Biden serà anar cas per cas. Però el pragmatisme mai no és suficient perquè, a la fi, el pragmatisme s'ha de posar a prova amb temes que siguin difícils. I s'ha de comptar que l’altra part també serà pragmàtica.

¿Les regles habituals amb què pensa jugar Biden seran suficients per restaurar un ordre global més estable?

Hem de començar amb el més bàsic. Quan els Estats Units tractin amb la Unió Europea, per exemple, i discuteixin afers econòmics i polítics, el que no faran serà insultar ni amenaçar; discutiran el que es pot fer. Els Estats Units s’acostaran a la UE per intentar restaurar les relacions, inclòs el tema de la rebaixa de tarifes comercials. Quan els Estats Units negociïn amb països d’Àsia o amb Austràlia, el Japó o Corea del Sud, aleshores el plantejament serà: "Quines són les regles del joc per fer front a la Xina o a Corea del Nord?"

Com farà front Biden al creixent poder de la Xina?

Els dirà: "OK, tenim desacords sobre comerç, sobre tecnologia [com ara el cas Huawei]". En tot cas, crec que la Xina és una mica més fàcil de tractar en relació amb temes de fora del seu territori. Es pot saber què farà la Xina en termes diplomàtics i econòmics. Se sap que continuaran empenyent en relació amb la seva Belt and Road Iniciative [estratègia global de desenvolupament d’infraestructures adoptada pel govern xinès el 2013 amb la inversió en prop de 70 països i organitzacions internacionals]; se sap que intentaran establir una presència militar regional, per exemple, al sud del mar de la Xina; per tant, se sap on són els límits. En tecnologia i espionatge hi pot haver problemes. Però Biden els pot dir: "Atureu el robatori de propietat intel·lectual. És el mínim per negociar”.

Scott Lucas, en una imatge d'arxiu

¿De drets humans no se'n pot parlar, oi?

La qüestió dels drets humans sempre és més problemàtica perquè posa en qüestió la sobirania. Però sospito que de bon començament l'administració Biden dirà als xinesos: "Mireu, no volem veure un bany de sang a Hong Kong, i no volem veure-hi presoners polítics". La qüestió dels drets humans és sempre problemàtica i sabem que els conflictes interns sempre ho són. Sense anar més lluny, la qüestió catalana i espanyola. Crec, en tot cas, que l’administració Biden dirà a la Xina: "Ens agradaria que fóssiu sensibles en relació al que passa amb la minoria uigur a Xinjiang, al nord-oest del país. En cas contrari, haurem de mirar amb més atenció els productes que surten d’aquesta àrea, que realment voldríem comprar".

Quines són les perspectives amb Rússia?

Rússia ha sigut ben agressiva. El que s'ha de fer és deixar ben clar que no es vol que hi torni a haver atacs amb Novitxoc en altres països: "El que heu fet a Anglaterra, l’intent d’assassinar Navalni… Esclar, un altre cop, pot ser un afer intern, però us estem observant. Observem el que feu amb els vostres dissidents. I mirarem també què feu amb Ucraïna".

¿Les paraules són suficients per contenir Putin?

Les diferents agències dels Estats Units han intentat dibuixar línies vermelles perquè Rússia no les travessés. Però Trump les soscavava qüestionant o refusant implementar les mesures que li proposaven. A principis de setmana hi va haver unes declaracions del ministre d’Exteriors de Putin, Sergei Lavrov, que va dir: "No volem conflictes amb els Estats Units a Síria". En declaracions anteriors els russos deien: "Els americans roben el petroli, amenacen la sobirania síria". Però ara és interessant que hagin dit "No volem conflictes amb els Estats Units a Síria" perquè és un reconeixement que hi ha una nova administració a la Casa Blanca. El problema amb Rússia és que mai no se sap fins a on pressionarà. No se sap quanta desinformació posarà en circulació, no se sap si deixarà d’intervenir en la política interior d’altres països. Mai no se sap. Perquè Putin, sent molt agressiu, ha sigut capaç de guanyar prou terreny malgrat que té una economia molt afeblida.

¿Podem ser optimistes en relació amb el canvi climàtic?

Primer de tot vull dir que he estat pendent de Trump durant cinc anys. Els últims cinc anys m’he despertat cada dia pensant què dirà avui, què farà avui. I aquest matí li he dit a la meva dona: "M’adono que estic molt més tranquil perquè no m’haig de preocupar sobre què dirà Trump a Twitter". Optimista, doncs? El que hi ha són possibilitats. El retorn dels Estats Units a l'Acord de París no resoldrà el problema del canvi climàtic; necessitem anys d’actuacions intensives. Però és probable que hi hagi una acció internacional amb l’administració Biden molt més que amb Trump. I no només amb Trump, sinó amb els republicans.

Com pot actuar Biden en relació amb el conflicte palestino-israelià?

Una de les coses que no podrà fer Biden es retornar l’ambaixada nord-americana a Tel-Aviv. És impossible. El que tampoc pot fer, ara per ara, és tornar a fer que seguin en una taula palestins i israelians, perquè no sabem què passarà amb les eleccions a Israel. Netanyahu no ha volgut parlar durant deu anys. I mai no farà cap concessió política als palestins. Pel que fa als palestins, siguem sincers, estan molt dividits entre Hamas i Al-Fatah, entre els vells i els joves. Però el que primer pot fer l’administració Biden és reprendre l’ajuda dels Estats Units com a part de l’esforç humanitari de les Nacions Unides als territoris palestins, una ajuda que l’administració Trump va interrompre. Estem parlant, per exemple, de l’assistència bàsica als hospitals. També pot deixar clar que la posició nord-americana és no reconèixer l'annexió de cap territori palestí.

Què passa amb l'Iran?

El que no espero és un ràpid retorn dels Estats Units a l’acord de control de producció d’energia nuclear, però crec que hi ha la possibilitat de converses molt tranquil·les perquè els iranians ara saben amb qui negociaran. Trump era imprevisible.

Finalment, com queda l'anomenada relació especial

En primer lloc, mai no he cregut que hi hagi una relació especial amb el Regne Unit. És un mite atiat per Churchill i Harold McMilland i després recollit per Margaret Thatcher. Hi ha hagut èpoques d'interessos molt pròxims entre els dos països: durant la Guerra Freda o la guerra de l’Iraq del 2003. Però ara som en un altre moment. La prioritat de Biden serà la Unió Europea, no el Regne Unit. La UE són 27 països, un bloc econòmic molt més gran i amb una influència política més gran. És veritat que hi pot haver una relació especial entre agències, militars, serveis d’intel·ligència, agències financeres... Però aquests vincles s’han afeblit perquè el Regne Unit ha sortit de la UE. El Regne Unit encara no ha resolt la seva relació amb les agències de seguretat de la UE. Per tant, quin és el punt d’entrada dels Estats Units a la Unió Europea? Abans, si volien fer res davant de la UE, ho podien fer a través del Regne Unit. Ja no. Ara ho podran fer a través d’Irlanda.

Està dient, doncs, que hem de parar molta atenció a qui serà l’ambaixador de Biden a la república d’Irlanda?

Exacte. En qüestions militars és diferent. Però pel que fa a qüestions polítiques i econòmiques, crec que l’eix d’influència girarà cap a Irlanda, i no parlem ja de l’orgull de Biden de les seves arrels irlandeses. Treballo també amb l'University College Dublin, i conec perfectament els acadèmics americans d’aquesta universitat. És exactament el que tindran en compte. I deixi’m afegir: tothom parla de la visita de Biden al Regne Unit [potser per al G7 del juny], però el que puc garantir és que el primer ministre irlandès serà als Estats Units a mitjans de març… Per Sant Patrici, d'aquí dos mesos. Des dels anys 50 és tradició que el Taoiseach hi sigui. Però potser aquest any és diferent arran de la pandèmia...

stats