Sí, dejunar pels ostatges

És amb diferents mostres d’afirmació i de resistència no-violenta que els catalans hem fet sentir el nostre clam de llibertat els últims anys

Des del 26 de març desenes de persones -prop d’un centenar- s’han posat a fer un dejuni col·lectiu per reclamar la llibertat dels presos polítics i els exiliats. Ho fan en relleus d’un mínim de dos dies sense menjar, prenent només aigua, en una acció que es fa itinerant per diferents punts del país, que ha passat pels Caputxins i les Puel·les de Sarrià, pel santuari de Montserrat i el poble ebrenc de Roquetes, entre altres llocs previstos, com els Lluïsos de Gràcia, Sant Cugat, Mollet del Vallès...

És una campanya impulsada per l’Assemblea Nacional Catalana, amb el suport i la complicitat d’altres entitats cíviques i de drets humans, sota el lema “Prou ostatges!” Perquè, efectivament, inequívocs ostatges de l’Estat és el que són els empresonats Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras i Joaquim Forn, així com Carles Puigdemont, Clara Ponsatí, Meritxell Serret, Lluís Puig, Toni Comín i Anna Gabriel, que s’han vist forçats a l’exili. Són ostatges sotmesos a xantatges diversos, com ho són també tantes altres persones responsables d’institucions i organitzacions que estan treballant democràticament per l’emancipació nacional de Catalunya, víctimes d’una persecució político-judicial convertida en causa general.

Inspirat en pràctiques de la no-violència com les que havien encapçalat Mahatma Gandhi en la lluita per la independència de l’Índia o Lluís Maria Xirinacs quan reclamava l’amnistia per als presos polítics del franquisme, el dejuni col·lectiu és una acció que vol solidaritzar-se d’una manera molt concreta amb persones que pateixen dures represàlies per una causa que és col·lectiva, i per denunciar la violació dels drets humans i dels drets polítics fonamentals que pateixen. Les pateixen aquestes persones, però també la societat plural que hi ha al darrere, cada dia més asfixiada en la seva lliure expressió democràtica. Són unes violacions que converteixen tota la ciutadania en ostatges potencials, i a les quals cap demòcrata s’hauria d’acostumar, ni n’hauria de ser còmplice, independentment de la seva ideologia o model de país.

L’ANC convoca un dejuni nacional per divendres, quan ja farà cinc indecents mesos que els Jordis són a la presó

I sí, pot resultar difícil d’entendre per a molts la utilitat i la força que puguin tenir accions de base testimonial com aquestes, que apel·len a la consciència, com les que fa anys van mobilitzar antimilitaristes que reclamaven el desarmament o l’abolició del servei militar i que al món s’han dut a terme per denunciar tota mena d’injustícies.

És coneguda la sentència de Sèneca que, enmig de les lluites de poder de la Grècia clàssica, desafiava Neró dient-li: “La teva força és la meva por, però si jo no tinc por, tu no tens força”. I en la base de pensaments savis com aquests arrela la convicció de la força de la resistència col·lectiva. Queda clar per a molta gent que no es pot parar de fer accions per evidenciar la no normalització d’una repressió tirànica com la que es vol imposar, i en són una bona mostra les iniciatives tan diverses que sorgeixen, tenyides de groc, en una veritable mostra d’empoderament popular.

En aquest marc, cal entendre el dejuni col·lectiu com una acció que apel·la a la consciència, interpel·lant en un doble sentit. En la mesura que comporta un cert sacrifici personal, fa sentir el qui el practica especialment compromès amb les persones represaliades, perquè el silenci, el recolliment i la fragilitat corporal que es deriva de l’acció enforteixen els vincles comunitaris. Alhora, però, també suposa una denúncia pública allà on es realitza, que desperta consciències i també incomoda, i la seva força esdevé més poderosa quan pren forma col·lectiva i com més es propaga.

És tanta la força que el dejuni desprenia entre persones que el feien a Montserrat i les que participaven en els actes d’acompanyament paral·lels que va sorgir una proposta encara més insòlita: convocar un dejuni nacional pels ostatges per divendres 16 de març, quan ja farà cinc indecents i inacabables mesos que els Jordis són a la presó. Un dejuni que es repetiria el dia 16 de cada mes, cadascú des del seu lloc i amb una xapa penjada al pit, mentre en aquest país hi hagi presos polítics i exiliats. Una acció singular que va quedar proposada.

És amb diferents mostres d’afirmació i de resistència no-violenta que els catalans hem fet sentir el nostre clam de llibertat els últims anys i molt singularment l’1-O. ¿Hi ha demostració més poderosa de dignitat nacional que l’enèrgica i valenta resposta pacífica que vam donar custodiant les urnes i defensant els col·legis electorals del referèndum d’autodeterminació, davant dels cops de porra desbocats de les forces de seguretat espanyoles? Aquell dia, quan l’Estat va perdre els estreps com mai i es va retratar davant del món civilitzat, va començar la veritable batalla catalana per la llibertat. I aquella actitud rebel, persistent i no-violenta continua assenyalant el camí per aconseguir-la.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 23/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF