Preparats per al pitjor

Complementaris. La crisi del covid-19 mostra una continuïtat en les estratègies de JxCat i ERC, ben diverses tot i la seva tasca conjunta al govern català. Mentre els de Puigdemont intenten fortificar-se com a punta de llança independentista, els republicans piquen l’ullet al vot d’esquerra ampli. Alguns exemples: mentre el president Quim Torra fa d’ariet contra la política erràtica del govern espanyol, la principal veu dels republicans a Catalunya és la consellera Vergés, que intenta centrar-se en la gestió. (El vicepresident, Pere Aragonès, per la seva banda, sembla només capficat a salvar el preacord de pressupostos amb els comuns.) Per contra, a Madrid, Gabriel Rufián assisteix als plens del Congrés i ataca la proposta de “nous Pactes de la Moncloa”, mentre que JxCat ni tan sols hi fa acte de presència. Els catalans que miren televisions espanyoles segur que noten el contrast. Els discursos no són tan diferents, però sembla que cada partit té el seu públic i, si no sabéssim el grau de desavinença que mantenen ambdós partits, es podria pensar que segueixen una estratègia complementària: els exconvergents es dediquen a fortificar-se (amb l’ànim de concentrar el vot més repatani, tant d’ERC com de la CUP), mentre que els republicans busquen captar vot fronterer, convençuts -potser- que el gran debat postpandèmia reforçarà les posicions inequívocament esquerranes.

Riscos. L’estratègia d’ERC té molts riscos. Si ataca el govern de PSOE i Podem, s’alinea amb la dreta espanyola i pot contribuir a fer saltar pels aires una legislatura que li havia permès l’èxit de la taula de diàleg Catalunya-Espanya. A més, bona part de la població catalana no simpatitza amb el tacticisme consistent en llançar-se morts pel cap; més si es té present que la gestió de la Generalitat també té clarobscurs (el cas del conseller El Homrani n’és el més visible). Però també una gran part de l’electorat republicà creu que la gestió de Pedro Sánchez clama al cel, i no està disposat a perdonar-l’hi pel sol fet de presidir un govern “d’esquerres”. Ara bé, el gran risc encara està per arribar: quan passi la pandèmia i Espanya s’enfronti a la recessió econòmica, no és difícil d’imaginar que l’agenda prèvia (diàleg i reforma territorial) passarà a millor vida amb l’excusa de la unitat, que a Espanya normalment vol dir centralització i patrioterisme. En aquest cas, ERC es pot veure empesa a l’oposició sense ni demanar-ho, i retirar-se a posicions defensives, on JxCat ja li haurà pres el lloc.

Vots. Espanya és el país del món amb més morts per habitant, i això sota un govern del PP hauria provocat una autèntica revolta, almenys a Catalunya, i els consensos amplis, fins i tot de to sobiranista, haurien estat més fàcils. Però amb l’esquerra al poder, el PSC i els comuns estan demostrant una fidelitat a prova de bomba respecte dels seus padrins espanyols, i l’independentisme estarà sol si vol desplegar el seu ideari o -si més no- defensar les atribucions de la Generalitat enfront dels embats centralistes. Si el PSOE s’obre a pactar amb Ciutadans, si ajorna sine die la qüestió catalana, i si Podem i els comuns li deixen fer tot això sense piular, tot el panorama haurà canviat cap a pitjor. Per això és important que el sobiranisme no menystingui cap vot, ni deixi d’escoltar ni d’interpel·lar els que no són dels seus, ni es refugiï en la queixa sistemàtica. A falta de sobirania, només amb força electoral hi pot haver força política.