Desitgem el millor per al Regne Unit i per a Europa

No volem de cap de les maneres que el Brexit perjudiqui el projecte europeu en el seu conjunt

TIMOTHY GARTON ASH
TIMOTHY GARTON ASH Historiador, catedràtic d'estudis europeus a la Universitat d'Oxford

La Gran Bretanya no ha marxat d’Europa; només se n'ha anat a una altra habitació. El seu paper al continent sempre ha estat complex i ambivalent. “El desig d’aïllament i la consciència que és impossible: aquests són els dos pols entre els quals encara oscil·la l’agulla de la brúixola britànica”, escrivia l’historiador R.W. Seton-Watson en una història de la Gran Bretanya a Europa publicada el 1937. Era cert llavors i encara ho és més avui.

Els expartidaris de la permanència hem esgrimit que el Brexit farà que el Regne Unit sigui més feble, més pobre, estigui més dividit, sigui menys influent i menys atractiu per a la resta del món. Ja hi ha alguns indicis que ho fan palès. Segons Bloomberg Economics, en acabar aquest any el Brexit haurà costat al Regne Unit uns 236 mil milions d’euros en creixement econòmic perdut, gairebé la mateixa quantitat (tenint en compte la inflació) que el país ha aportat als pressupostos de la UE durant tot el decurs de la seva pertinença al club, des del 1973. Tanmateix, només l’exdefensor de la permanència més egoista i venjatiu desitjaria que els que van votar a favor del Brexit en pateixin les conseqüències. Els remainers som tan patriotes com qualsevol partidari del Brexit, i desitgem el millor tant per al nostre país com per al nostre continent. Per tant, ara no podem sinó desitjar que es demostri que els nostres pronòstics pessimistes estaven, almenys en part, equivocats (i treballar perquè així sigui). Després de quatre anys de combatre el Brexit com el pitjor dels mals, ara ens toca desitjar que surti bé.

Els 'remainers' som tan patriotes com qualsevol partidari del Brexit, i desitgem el millor tant per al nostre país com per al nostre continent

Alhora, no volem de cap de les maneres que el Brexit perjudiqui el projecte europeu en el seu conjunt. Que el Brexit acabés com el rosari de l’aurora i el Regne Unit esdevingués un país inestable, enrabiat i ressentit seria negatiu per a tota la Unió Europea. Però la Unió també patiria en l’improbable cas que la “Gran Bretanya global” fes realitat els somnis dels partidaris del Brexit i es convertís en un reclam de la independència tan atractiu que altres estats, com ara Hongria o Polònia, seguissin el mateix camí. Si aquest és l’objectiu ulterior del Brexit, hem de desitjar que no l’assoleixi.

La història d’Europa ens ha ensenyat que en cap cas és bona idea mirar d’obligar els diversos pobles del continent a encaixar per la força en un model únic. Ara bé, una altra lliçó, encara més fonamental, és que és improbable que una Europa on imperi una competència desenfrenada entre estats –cadascun dels quals miri pel seu interès nacional en sentit estricte– sigui democràtica, pròspera i pacífica durant gaire temps. Per tant, l’ èxit del Brexit dependrà a llarg termini del fet que els altres països no segueixin l’exemple del Regne Unit. Serà parasitari de la continuïtat de la UE.

Això no obstant, ara els britànics europeus estem abocats a una tensió diària entre els imperatius patriòtic i europeu. La millor fórmula que se m’acut passa per voler que al Regne Unit li vagi bé i a la Unió Europea, encara millor.

El govern de Boris Johnson no ha deixat de repetir que cal “unir el país després del Brexit”. Aquesta afirmació només es pot entendre en un sentit: el de tenir en compte els interessos i la voluntat de la meitat de la població britànica que, amb una insistència granítica, fins a les últimes eleccions de desembre ha manifestat als sondejos que preferiria que el Regne Unit es quedés a la Unió.

L''èxit' del Brexit dependrà a llarg termini del fet que els altres països no segueixin l’exemple del Regne Unit

L’única decisió binària que resta pertoca a Escòcia: ¿vol abandonar la unió britànica per incorporar-se a l’europea? Al meu parer, s’hauria de permetre als escocesos prendre aquesta decisió per mitjà d’un segon referèndum d’independència tan bon punt ho vulguin. A banda d’aquesta, ara la resta de decisions tindran un caràcter més gradual. 

En tots els sectors, els expartidaris de la permanència tenim el dret de dir: “Si de veritat voleu unir el país, demostreu-nos-ho”. Si us importen els llocs de treball de la indústria automobilística, per exemple, la reglamentació ha d’estar harmonitzada en un grau molt alt amb la del mercat únic. Per als que treballem a la universitat, les proves del cotó seran la continuïtat de l’accés al finançament europeu per a la recerca, la concessió de visats no només a les superestrelles de l’acadèmia sinó també al personal més jove i amb salaris més baixos, i l’existència de taxes menors per als estudiants de la UE. A més, hem de conservar la plena participació del Regne Unit en el programa Erasmus. Els últims anys, la meitat dels universitaris britànics que han estudiat a l’estranger ho han fet en el marc d’aquest programa, que porta al Regne Unit més de 30.000 estudiants europeus l’any. No en va es diu que el futur d’Europa està en mans de la generació Erasmus.    

Els 27 estats membres de la UE cometran un greu error si creuen que aquest canvi només s’ha de produir a la banda britànica perquè el Brexit ha estat una excentricitat dels britànics. Si bé és cert que algunes de les causes del Brexit són atribuïbles a l’excepcionalisme britànic, moltes són genèriques i pròpies del nacionalisme populista antiliberal que s’estén pel continent. Per reformar-se i reforçar-se, la UE també ha d’aprendre les lliçons del Brexit en sentit ampli.

I què hi ha de la possibilitat que el Regne Unit torni a integrar-se a la UE? Ara com ara, aquesta opció no forma part de l’agenda. Es trigarà cinc anys a desentranyar què significa realment el Brexit i cinc més a veure com funciona a la pràctica. En aquest temps, la UE ja serà una altra. Espero de tot cor que, quan arribi el 2030, els britànics comencin a plantejar-se tornar, no pas per una sensació de fracàs i derrota, sinó perquè tinguin més clar qui són i on són en realitat i se sentin més còmodes respecte a aquestes qüestions. Tot i això, aquesta possibilitat depèn igualment del fet que la Unió Europea sigui més atractiva i dinàmica del que és actualment. 

No, no crec pas que aquest final benèfic sigui probable, però sí que és possible. Pessimisme de l’intel·lecte, optimisme de la voluntat: vet aquí el lema sempitern d’un realista liberal. Esperar el pitjor, treballar per aconseguir el millor. 

Traducció: Ignasi Vancells

EDICIÓ PAPER 23/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF