El retrovisor

Hem quedat per sopar tots tres. Tots tres som en Miquel, en Jordi i jo. Ens vam conèixer a primer de carrera i vam compartir cotxe durant cinc anys, centenars de viatges anant i venint de Badalona a Bellaterra. Ens posem al dia de les feines respectives, ens preguntem per les famílies i acabem -com evitar-ho!- recordant els vells temps universitaris. En Jordi recupera la imatge d’aquell Dos Cavalls atrotinat que havia estat del seu pare i que, miraculosament, va aguantar tota la carrera. Hi feia un fred terrible, era incòmode i no corria gaire, pobret. Les finestres estaven partides per la meitat, en horitzontal, i quan entràvem a l’autopista i el cotxe es posava a 90, la meitat inferior s’aixecava, com si fossin uns alerons, i entrava una ratxa de fred gèlid i un vent polar. Aleshores en Miquel -que era i és un gran cinèfil- cridava: “ ¡Aeropuerto setenta y sieeeete! ” Érem a l’any vuitanta i aquella pel·lícula que va marcar època encara era un referent ben pròxim. Després, en Miquel ens trasllada al matí de desembre que vam aparèixer tots amb les cares llargues i vam connectar la ràdio del cotxe sense dir res. Encara no ens ho podíem creure: un boig havia assassinat John Lennon. Vam fer el viatge en silenci, potser per primera vegada. I, finalment, acabem evocant el matí del 24 de febrer de 1981. L’endemà del cop d’estat. Ens havíem trucat per saber si anàvem a la facultat i vam decidir que sí. Volíem ser periodistes, no? Amb la por al cos, vam arribar a l’Autònoma. El campus era ple de grups de gent que s’apinyaven entorn d’un transistor. Els informatius explicaven que Fraga Iribarne s’havia alçat i havia demanat als colpistes que li disparessin. “ Prefiero morir con honra que vivir con vilipendio ”, recitem tots tres de memòria. Els professors feien una primera anàlisi d’aquells fets que s’acabaven de produir i ja sabíem que eren històrics. Nosaltres escoltàvem excitats, desitjant viure moments com aquells a la redacció d’un diari. Repassem noms de professors i companys, anècdotes divertides. Riem com bojos. En acabar, el trajecte del restaurant a casa dura a penes deu minuts. Però tornar dels vint als cinquanta és un viatge molt més llarg. Vaig deixant anar els records com qui deixa caure engrunes de pa, per si mai em costa trobar el camí de tornada a aquell espai lluminós i estimulant de la joventut. L’espurneig que desprèn es va afeblint a mesura que m’acosto a l’estança espaiosa i confortable, però força més ensopida, de la meva maduresa.