Salvador

Salvador, el que salva. Si creiem que el nom ens determina, en aquest cas el pes del significat és abusiu. Som un país de Salvadors rellevants: Espriu, Dalí, Seguí, Puig Antich. I, tanmateix, no ens agraden els salvadors amb minúscula.

El pintor empordanès es va dir Salvador per tradició familiar. El seu pare, el notari Dalí de Figueres, també se'n deia. Quan encara era un marrec, els pares van explicar-li que, abans del seu naixement, hi havia hagut un altre fill Salvador. Un nen, el primogènit del matrimoni, que havia mort de meningitis quan tenia set anys. Dalí explica al seu llibre Vida secreta que els seus pares van acompanyar-lo a visitar la tomba del seu germà i que li van dir que ell era la reencarnació d'aquell infant que enyoraven tant. Podem imaginar l'impacte que aquesta revelació va causar en el petit Salvador, fins i tot pel fet de veure el seu nom i cognom escrit en una làpida. Aquesta és una experiència, per cert, que també va haver de viure un altre geni de la pintura, Vincent van Gogh. Un altre Vincent havia existit i mort abans que ell i el petit pèl-roig havia de passar cada matí prop d'una tomba que duia el seu nom de camí cap a l'escola. Tornem a Salvador Dalí, que escrivia: "El meu germà i jo ens assemblàvem com dues gotes d'aigua, però donàvem reflexos diferents. Com jo, ell presentava la inconfusible morfologia facial del geni. Presentava símptomes d'una precocitat alarmant, però li velava la mirada la malenconia que caracteritza una intel·ligència aclaparadora. Jo, en canvi, era molt menys intel·ligent, però ho reflectia tot". I remata: "El meu germà era probablement una primera visió de mi mateix, però segons una concepció massa absoluta".

Sabem que Dalí tenia tendència a la paranoia, però ¿hauria passat el mateix si ell i el seu germà mort no haguessin compartit el nom? ¿Hauria estat el primer Salvador Dalí un autèntic geni, com assegurava el pintor? I, sobretot, la pregunta més inquietant: va poder salvar-se Salvador Dalí de la condemna del seu nom?