VISCA EL SISTEMA

La carta d'Oriol Junqueras

La carta inclou una aposta estratègica per l'entesa de l'independentisme amb Comuns, Podem i PSC

La carta des de la presó que va publicar diumenge Oriol Junqueras a 'El Periódico' (la tria del mitjà no deu ser casual), amb el títol 'Oda a l'amistat', és un document valuós i una contribució important al debat polític entre Catalunya i Espanya. Les epístoles carceràries, o les cartes escrites a presidi, són un tipus d'escrits que poden partir de motivacions molt diverses (polítiques, com és el cas, o sentimentals, o religioses) però de les quals s'espera també una profunditat moral que òbviament té a veure amb el fet que qui les escriu es troba a la presó, una situació indesitjable per a qualsevol persona però que revesteix una gravetat molt més gran quan es produeix de manera clarament injusta i possiblement il·legal, com és el cas. La d'Oriol Junqueras compleix aquesta premissa, i conté una dimensió moral que és exactament la que es troba a faltar en el dia a dia en molts dels protagonistes del Procés, tant a una banda com a l'altra. De manera especialment lamentable en alguns, i òbviament torno a pensar en PP i Ciutadans. Però totes les formacions polítiques, i la majoria dels actors que representen el drama, cauen en el dia a dia en els càlculs partidistes i les maniobres de volada curta. La carta de Junqueras defuig (supera) aquesta visió, un esforç encara més digne d'aplaudiment perquè (diguin el que diguin alguns) fer-lo des de la presó és encara més difícil que fer-lo des de la llibertat.

Òbviament Junqueras en fa, de política, i la seva carta inclou una aposta estratègica clara per l'entesa de l'independentisme amb Comuns, Podem i PSC. Però va més enllà d'això quan recorda que la fraternitat és un dels valors fonamentals del republicanisme (“no hi ha República sense fraternitat”, escriu taxativament) i que no se sap avenir dels insults que alguns independentistes profereixen contra persones que no creuen en la independència però que rebutgen la repressió política del republicanisme i demanen una solució política al conflicte entre els governs català i espanyol. Òbviament també algú pot caricaturitzar-los, tant en Junqueras com la seva carta (la noblesa d'esperit sempre és de caricatura fàcil), i fins i tot repetir que ell i la resta de presos i exiliats polítics es troben com es troben a causa de la feblesa de les seves conviccions o d'haver executat amb l'1-O una pantomima o una estafa, però tot això és d'una niciesa tan baixa i casposa que no mereix ni comentari. Ben al contrari, la carta és també un recordatori de la lliçó de dignitat que cadascuna i cadascun d'aquests presos i exiliats ofereixen cada dia als seus conciutadans, que som tots: catalans i no catalans, independentistes i no independentistes. Sobre com es fa per acostar al projecte d'una Catalunya republicana i independent a aquells que en són reticents o contraris, sembla que Junqueras en té una certa idea, construïda a partir de la seva experiència més que exitosa com a batlle de Sant Vicenç dels Horts. Els lideratges no s'improvisen, es forgen. De vegades, durament.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF