VISCA EL SISTEMA

Molt poca Espanya els queda

Aprofundir en el conflicte i complicar encara més la possibilitat del diàleg

De la sentència de l'Estatut del Tribunal Constitucional, el 2010, a la sentència del Suprem sobre l'1-O, el 2019. En aquesta dècada, i en l'interval marcat per aquestes dues decisions judicials, Espanya ha cavat la fossa del seu propi estat de dret per la via de posar les institucions i els poders al servei d'una caça de bruixes contra l'independentisme català. Cap dels poders de l'Estat n'ha quedat al marge: els successius governs d'Espanya, la Corona, la policia, els serveis dits d'intel·ligència i, sobretot, la Constitució i la cúpula judicial: els dos alts tribunals esmentats, l'Audiència Nacional, la Fiscalia i l'Advocacia de l'Estat. Entre les dues sentències n'hi ha hagudes moltes més. Processos judicials clarament repressius contra particulars, entitats civils i institucions, que s'han multiplicat en els darrers anys gràcies a la cobertura de l'anomenada llei mordassa.

Utilitzar aquests poders per sufocar una ideologia no enforteix l'Estat, com els que han perpetrat aquest desgavell suposen, sinó que el soscava i el debilita. Molt poca Espanya els queda ja a aquests defensors tan aguerrits d'Espanya. Molt poca quan la lletrada que representava l'Estat al judici de l'1-O, Rosa Seoane, declara sentir-se "molt orgullosa" perquè la seva proposta (un delicte de sedició que han hagut de rescatar del fons d'armari del penalisme més ranci) ha estat la que ha evitat, segons confessa la mateixa Seoane, una sentència absolutòria. Dit més planerament: si no m'arribo a empescar això, encara els hauríem hagut de deixar lliures. Molt poca Espanya quan el més selecte de la Fiscalia fracassa absolutament en la seva ofuscació d'aconseguir com fos una condemna per rebel·lió. Molt poca Espanya quan el digital El Español va tenir accés a la sentència abans que els condemnats. Molt poca Espanya quan Espanya és un país amb presos polítics, ara condemnats.

En una declaració especialment lamentable, Pedro Sánchez va dir que assistiríem ara “a l'agonia d'una etapa superada”. És una agonia una mica vigorosa, quan l'aeroport del Prat es veu bloquejat per primera vegada en la seva història. Vindran més sentències: d'acord amb la jurisprudència dictada avui, tota mobilització en la qual concorri molta gent pot ser considerada sediciosa. Tanmateix, l'etapa no ha estat superada: ben al contrari, avui torna a començar.

Avui poden estar convençuts d'haver obtingut una victòria, però l'únic que han fet és aprofundir en el conflicte i complicar encara més una possibilitat del diàleg que no arriba mai. Pedro Sánchez, per cert, faria bé de revisar si va ser tan bona idea forçar la repetició de les eleccions, perquè clarament a qui més afavoreix aquesta sentència és al PP. El règim del 78 ha abusat del seu propi entramat institucional fins a degradar-lo i desfigurar-lo de dalt a baix. Molt poca Espanya els queda a aquests que se n'omplen la boca només per acabar remetent, per molt que l'exhumin, a Franco. En particular, quan el dictador aconsellava: " Haga como yo, no se meta en política".

EDICIÓ PAPER 16/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF