Refundació: del PP a la CEDA

Que un partit polític anunciï el que se suposa que ha de ser una convenció per repensar i debatre una cosa tan substancial com el seu propi contingut ideològic com un acte de “rearmament”, ja és un pèssim auguri. Que aquest partit polític estigui sentenciat per la justícia per haver-se organitzat amb el propòsit de saquejar les arques públiques a totes les administracions on ha governat, com a mínim des de l’any 1989, corrobora el mateix auguri. I que aquest partit dugui no ja mesos, sinó anys, virant dins l’espai que va de la dreta a l’extrema dreta (que als països amb una democràcia liberal consolidada estan a distàncies importants, però no a Espanya) converteix l’auguri en una evidència a la vista de qui la vulgui veure. Aquells que esperaven que de la convenció d’aquest cap de setmana en sortís un PP més centrat estan d’enhorabona: el PP s’ha reafirmat (i rearmat, suposo) com un partit orgullosament corrupte en la gestió i d’ultradreta en la definició. Un partit molt més proper a Salvini, Trump o Bolsonaro que a Merkel o fins i tot a Macron (el mateix val per a Ciutadans, que intenten aprofitar l’adeu de Casado a tota moderació per posar-se una nova pell de xai i presentar-se com a equivalents hispànics del macronisme).

Subratllem que aquest viratge del PP no és cap ocurrència de l’histriònic Casado i la seva extravagant executiva. És el resultat de molts anys d’Aznar i de FAES, i també de Rajoy, que tenia fins a quatre ministres que cantaven El novio de la muerte a les processons de Setmana Santa. Fa molta gràcia que ara apareguin o reapareguin “moderats” com José María Lassalle (secretari d’estat amb Wert i cap pensant a la FAES), Esteban González Pons (posant el seu missatge en boca de persones mortes, com Loyola de Palacio i Rita Barberá) o Alberto Núñez Feijóo (el president gallec que es fa fotos amb narcos i que espera i desitja la caiguda de Casado). I és entretingut contemplar el penós vassallatge dels barons o aspirants a barons de províncies sospitoses, com Dolors Montserrat i Josep Bou a Catalunya o Biel Company a les Balears. Tot això, per arribar on ja sabíem: el PP insistirà en el seu missatge d’odi contra Catalunya i en la reivindicació d’un 155 que acabi amb TV3 i Catalunya Ràdio, i amb el model d’educació pública, amb vista a les eleccions de maig. Això és tot, i és molt preocupant.

El PP també havia anunciat una refundació en aquesta convenció, com la que va fer Fraga en el seu moment, amb l’objectiu de convertir-se en una espècie de casa gran de les dretes espanyoles. Els ha sortit més a l’estil de Gil-Robles quan l’any 1933 va crear la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas), una coalició de formacions de dreta dura que, ja aleshores, també havia de salvar Espanya del marxisme i dels catalans. Gil-Robles i la CEDA van començar imitant Mussolini, van seguir aplaudint Hitler i van acabar diluint-se, durant la Guerra Civil, dins la Falange de Franco. També solien afirmar que eren liberals, i més espanyols que Manolete.

  • Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF