Margarit i les distorsions

En una cultura problematitzada tot es problematitza, i la concessió (i l’acceptació) del premi Cervantes a Joan Margarit no ha estat cap excepció a aquesta norma. Les dues coses (que se li concedeixi el premi i que l’accepti) són, en principi, bones notícies. Tanmateix, han abundat les reaccions tèbies, i fins i tot rabioses, contra el guardó i contra el guardonat. En el cas de Margarit això ja fa temps que dura, curiosament en la mateixa proporció que la seva obra acumula reconeixements i lectors. Com a poeta, Margarit és un autor gens disruptiu, amb una aversió explícita pels llenguatges d’avantguarda i capaç de seduir un públic ampli, tant en català com en castellà. Ven milers d’exemplars dels seus títols, i ell mateix és un personatge popular. Com a ciutadà, és fill de la generació que va patir la postguerra més crua i la barbàrie franquista, i pensa que el conflicte i l’enfrontament són camins erronis, frívols i irresponsables. Això li hauria pogut valer l’etiqueta de moderat, si no fos que en el cas de Margarit hauríem de parlar d’un moderat prou vehement.

Els premis institucionals sempre són polítics, tant si es tracta dels que concedeix l’Estat com si parlem dels que atorga la Generalitat de Catalunya. Que els estaments oficials espanyols, sense deixar de ser sords i cecs a la diversitat lingüística, de sobte concedeixin el Cervantes a Margarit i el Premio Nacional a l’escriptor basc Bernardo Atxaga (o, l’any passat, a Antònia Vicens), evidentment és una maniobra política en un moment en què interessa promoure una certa idea de diàleg. Això ho sabem tots, però el fet que el govern d’Espanya ensenyi el llautó no justifica que el de Catalunya reaccioni amb fredor o displicència davant de qui acaba de ser distingit amb els premis Cervantes i Reina Sofia. Precisament perquè es tracta de premis institucionals, i el Govern té l’obligació de saber atendre les qüestions d’aquesta naturalesa. D’atendre-les com a professionals i com a adults, s’entén. No posant-hi més bona o més mala cara en funció de simpaties personals o ideològiques.

Però sobretot per un altre motiu, i és que, al marge d’aquestes distorsions, l’obra de Joan Margarit és una contribució a la cultura catalana -i, per tant, al país- molt més decisiva que la de qualsevol polític, per la senzilla raó que un país és, per davant de tot, la seva cultura. Tampoc deu ser casualitat que, dins el gremi lletraferit, els que s’esbraven contra Margarit amb articles en certa premsa o (sobretot) a les xarxes socials siguin notoris ressentits, i ells saben bé per què ho són.

El Procés ja es va fer tot girat d’esquena a la cultura, i aquesta va ser una de les seves febleses. Ara només falta que ens vulguin fer girar contra creadors que han fet una feina excel·lent al llarg de tota una vida (ho dic per Margarit, però penso també en Serrat, Raimon i altres) només perquè no són independentistes o perquè no pensen exactament allò que alguns voldrien que pensessin. O perquè els tenien ganes, i enveja, de fa temps.

EDICIÓ PAPER 14/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF