Publicitat
Publicitat

L'estratègia de l'insult

La gravetat de l'insult grunyit per l'incombustible Rodríguez Ibarra contra Artur Mas, a qui va comparar amb Hitler, Mussolini i Tejero, no es mesura comparant-lo amb l'estultícia del seu autor, sinó amb el seu abast. Artur Mas no tan sols és un polític anomenat Artur Mas, sinó que a més és el president de la Generalitat, escollit lliurement (tot i que no amb majoria excepcional, ehem) pels ciutadans de Catalunya. Això vol dir que és la primera autoritat del govern d'aquest país, i que, per tant, quan se l'insulta, no tan sols se l'insulta a ell, sinó també a la institució de la Generalitat i a tot el que aquesta institució representa, que no és altra cosa que la ciutadania catalana. No perquè sigui Artur Mas: es donava el mateix cas quan els insultats eren (perquè també ho van ser) Jordi Pujol, Pasqual Maragall o José Montilla. I també hauríem de dir el mateix si l'insult anés dirigit contra el president de qualsevol altre país, per exemple Espanya. Aquesta és la comparació que reclamàvem: s'imaginen vostès quins no serien els brams i els esgarips si a un dirigent de la política catalana se n'hi anés l'olla i digués que Mariano Rajoy és com Stalin, Pol Pot o Milans del Bosch? S'armaria un cafarnaüm considerable. I és comprensible, perquè les institucions, encara que molts en recelin, són els engranatges que permeten l'articulació política d'una societat. Per tant, insultar-les (o insultar els seus mandataris democràticament elegits, siguin qui siguin) és mal assumpte, i encara ho és molt més quan l'insultador és algú que ha tingut o segueix tenint, precisament, responsabilitats institucionals, com en el grotesc cas del senyor Rodríguez Ibarra.

Dit això, cal que subratllem la trista estrella que acompanya els dirigents del PSC. Per una vegada que a un peix gros de la política espanyola (i no un missus qualsevol, que ja n'hi ha hagut una colla) se li acudeix titllar de feixista i de colpista el president de la Generalitat, va i resulta que el peix en qüestió no és del PP, sinó del PSOE, partit germà i mentor. I aleshores, mecatxis, als socialistes catalans no els queda més remei que engolir el granot, mentre Alícia Sánchez-Camacho aprofita l'avinentesa per posar el crit en el cel en defensa de Mas, com si fos una Marta Ferrusola rejovenida. D'això se'n diu al món a l'inrevés.

O no. Perquè si el patriotisme constitucional del PSOE i el del PP no fossin germans bessons, per molt que encara hi hagi qui vulgui suposar el contrari, no passarien aquestes coses. Són tan idèntics, que fins i tot coincideixen en una mateixa estratègia: mentre es legisla i es governa per obturar l'autogovern de Catalunya (l'última novetat és la llei d'acció exterior de Margallo), sempre es té a punt un saltimbanqui que surti a dir alguna animalada, a fi d'aixecar polseguera perquè no es vegi per on plora de debò la criatura. O, per dir-ho com aquell fiscal del segle XVIII, para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado . És desagradable, però és eficaç. I hi caiem sempre de grapes.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF