El diàleg només vindrà al final de tot

Qui no vulgui un procés de ruptura amb la unilateralitat de l’Estat, té raó de rendir-se

SALVADOR CARDÚS
SALVADOR CARDÚS Economista, professor de sociologia a la UAB i periodista

La manifestació autodeterminista i republicana de dissabte passat a Madrid ha servit per tornar a desmentir la idea del desinflament sobiranista. També per buscar complicitats en el republicanisme espanyol, cosa que ja s’hauria d’haver fet fa temps. I, encara, per ratificar el caràcter cívic de les formes de lluita independentista mostrant capacitat de sacrifici –pràcticament vint-quatre hores entre autocar i manifestació–, un bon sentit de l’humor i deixant els carrers nets com una patena. Però, des del meu punt de vista, la utilitat més gran ha estat la de tornar a veure com l’Estat respon a les aspiracions democràtiques d’un gran nombre de catalans.

¿I com han reaccionat aquests partits a la petició de llibertat de les desenes de milers de catalans a Madrid? Pablo Casado, del PP, que ja ha amenaçat amb una aplicació llarga del 155 si governa, ara ha afegit que si un partit té un líder investigat se li haurien de retirar les subvencions que li corresponen, que és tant com eliminar els partits incòmodes. Memòria curta per al partit que ha tingut més ministres simultàniament investigats de la història d’Espanya! Per la seva banda, Albert Rivera, que reaccionava amb “ni agua a los que quieren liquidar España”, va aprofitar l’endemà de la manifestació per presentar com un gran fitxatge l’advocat de l’Estat que va ser apartat de la causa del Procés per obstinar-se a defensar l’acusació de rebel·lió. El consideren un “heroi” nacional, ells que diu que abominen de tot nacionalisme.

El sobiranisme clama contra la repressió des del cor de l’Estat

Ara bé, la resposta més il·lustrativa ha estat la de Pedro Sánchez, del PSOE, la que hauria de ser la cara més amable de les que podrien governar Espanya els propers anys. I què ha dit? Que mentre ells governin, Catalunya no serà mai independent. Si Aznar va dir als bascos que sense violència es podia parlar de tot, Sánchez ha anat més enllà: sense independència es pot parlar de tot. I, sense posar-se vermell, Sánchez ha afegit que Espanya és una de les democràcies més avançades del món. ¿Més que el Canadà o el Regne Unit, que sí que permeten referèndums de secessió?

Es pot entendre que en temps electorals les declaracions pugin de to. Ho fan tots els candidats, seguint unes lògiques simplificadores i de confrontació que banalitzen la decisió de vot. Però en el cas dels principals aspirants a les eleccions espanyoles del 28 d’abril, el cas és que no exageren gens ni mica. PP i Cs, perquè ja han fet amenaces encara més greus. I Sánchez, perquè hem vist que ha preferit acabar la legislatura precipitadament abans que seure a dialogar –amb un relator– amb els independentistes. De manera que pensar que el camí de la independència passa per la quimera d’un exercici del dret a l’autodeterminació pactat de bona fe amb Espanya només es pot entendre com una estratègia cínica de dilació temporal, o l’expressió d’un trist exercici d’autoengany.

El drama és que sempre s’ha sabut que l’estat espanyol mai no acceptaria un procés d’independència pactat. I qui no vulgui un procés de ruptura amb la unilateralitat de l’Estat, té raó de rendir-se. Com deia Duran i Lleida a l’entrevista amb Antoni Bassas citant Tarradellas, “el que no és possible, més val no proposar-s’ho”. Però aquest principi també se'l pot aplicar l’independentisme: si el pacte no és possible, doncs cal proposar-se altres alternatives. I val per a l’unionisme: si els governants espanyols pensen que a base d’amenaces i de deixar passar el temps aquí s’acabarà renunciant a la independència, s’equivoquen. Això tampoc no serà possible, i per tant més valdria que no s’ho proposessin.

En definitiva, no tinc cap dubte que això acabarà amb diàleg. Però ja sabem que no hi ha començat, ni és el camí. La brutalitat policial de l'1-O ho va deixar clar i les sentències d’aquest judici-farsa ho ratificaran. Desenganyem-nos: no hi haurà independència sense un cop de porta. I després ja dialogarem.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF