Un pragmatisme ingenu

Com ha advertit Aznar a València, el restabliment de l’autonomia és una quimera

Interessants i paradoxals, els temps que vivim, en què no hi ha res políticament més il·lús que la defensa de les posicions dites “pragmàtiques” i res més útil que plantar cara als desafiaments. Té gràcia, perquè els qui ara demanen amb urgència un “govern efectiu” són els mateixos que tracten d’ingenus els qui confiàvem en la possibilitat d’una ruptura democràtica, de la llei a la llei. I, encara, resulta desconcertant que sigui l’obsessió d’efectivitat allò que encalla l’escaquer polític parlamentari, mentre que allò que el mou és la resposta europea –que se suposava inútil- a la resistència radical.

Que els qui l’octubre passat van fer el “cop d’autonomia” arrabassant-la al poble de Catalunya —els mateixos que a Espanya van tardar deu mesos a fer govern, amb repetició d’eleccions inclosa—, ara ens apressin a tenir un govern efectiu, és tan cínic com comprensible. El 155 els crema els dits, i confien que el govern que ens volen imposar —després d’empresonar o forçar a exiliar-se els qui legítimament vam votar el 21-D— ho sigui tot menys efectiu. Saben que l'acceptació resignada per part del Parlament de la usurpació dels drets civils i polítics dels líders que legítimament haurien de presidir el govern pesaria tant que la seva acció ho seria tot menys efectiva. Com ha advertit Aznar a València, el restabliment de l’autonomia és una quimera. I les peticions de diàleg amb l’Estat, no ens enganyem, ja no seran per tornar a parlar de pactes fiscals o reformes de la Constitució —que tampoc no volen—, sinó per negociar la secessió i repartir passius i actius.

Els efectes de la repressió política no hauran estat només un dany col·lateral a lamentar, sinó l’alt preu pagat per assolir un no menys alt objectiu polític

En canvi, trobo menys comprensible que des de posicions sobiranistes es confiï en aquesta mena de pragmatisme que jo veig eixorc, per impossible. Em recorda els mateixos mecanismes mentals que, quan la via autonòmica ja s’havia demostrat tancada i barrada, quan ja era una via morta vist el fracàs de l’intent de reforma de l’Estatut del 2006, encara permetien defensar-la i confiar  que l’Estat s’adonaria de l'irreparable pas en fals que estava a punt de fer de la mà del TC.

Ara bé, si alguna cosa em revolta de les vies dites pragmàtiques no és ni la seva ingenuïtat, ni el que puguin tenir d’autoengany. No: el que realment m’indigna és que, potser sense consciència, menyspreen el sacrifici dels qui han acabat a la presó i l’exili, el de tots els càrrecs del govern i l’administració investigats, el dels centenars d’alcaldes investigats o el dels càrrecs cessats, i menystenen el valor dels més de dos milions de votants que els van empènyer a aquesta duríssima situació.

El temps farà balanç —i potser justícia— de tant de sacrifici. Però, fins que no arribi aquest dia, no és acceptable llençar tot el dolor a la paperera de la història, que diria aquell. Al contrari, tinc el convenciment que aquest patiment no tan sols té un sentit polític positiu, sinó que és d’una gran eficàcia. Els efectes de la repressió política no hauran estat només un dany col·lateral a lamentar, sinó l’alt preu pagat per assolir un no menys alt objectiu polític. Encara més: crec que aquest és un cost necessari sense el qual cap victòria serà possible. I, en qualsevol cas, no es pot reduir el sacrifici de tots aquests homes i dones a un mer error de càlcul sinó que s’ha d’entendre com l’assumpció voluntària d’un risc del qual eren plenament conscients.

És per tot això que respondre al coratge d’uns amb la resignació “pragmàtica” d’uns altres faria inútil el sacrifici i el convertiria en una mera autoimmolació absurda, que és el que vol l’adversari.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF