La neu sempre cura

La neu d’aquests dies no cobreix el tel delirant de la injustícia que cada vegada es fa més gran

M’agrada la neu. M’agrada veure com neva. Els paisatges coberts de flocs estan proveïts d’un silenci que atura el temps. De sobte, es respira diferent amb les galtes vermelles i el nas glaçat. De sobte, és possible respirar. Els col·lapses circulatoris no ho embruten perquè sempre és la mateixa música amb els mateixos acords. Neva a l’hivern i tot s’embussa. Però el blanc de la neu és una treva on és possible caminar sense cadenes. El blanc de la neu és blanc de pau. I la pau no s’embruta. Per moltes boles de fang que caiguin sobre nosaltres. De tot el que passa, encara podem triar mirar la neu. Neta, blanca i sense trepitjar.

La neu d’aquests dies no cobreix el tel delirant de la injustícia que cada vegada es fa més gran. La bellesa dels paisatges contrasta brutalment amb una realitat odiosa. És la selfie de M. Rajoy a la Moncloa acompanyada d’un text. “ Espero que los más pequeños hayan podido disfrutar de la nieve, a la vez que pido mantener la precaución y la prudencia ante la climatología adversa ”. Suposo que el president del govern espanyol parla del temps. Però això és molt suposar, perquè qui sap de què parla quan parla dels alcaldes, de la ceràmica de Talavera o dels trens que funcionen amb bitllets d’avió. La climatologia adversa són aquests decrets polítics que no saben fer res més que anul·lar la llibertat dels qui volen ser lliures. Rajoy no demana prudència davant la climatologia adversa. Demana silenci. Demana que les dosis de por facin el seu efecte i que la ingerència judicial es respecti com es respecta un pare que t’ha posat massa vegades la mà a sobre com per portar-li la contrària. El contrari del respecte. Però quan un dirigent és capaç de dir públicament que “una cosa és ser solidari i una altra és ser-ho a canvi de res”, ja se sap que el vassallatge el millor que pot fer és no qüestionar-ho. Ni que sigui per solidaritat. Vull dir per respecte, ja m’enteneu.

La climatologia adversa són aquests decrets polítics que no saben fer res més que anul·lar la llibertat dels qui volen ser lliures

Cau la neu i l’hivern es vesteix d’un fred insòlit. No és el de les temperatures baixes. És el del nas de pallasso que volien convertir en delicte d’odi. El mateix nas que ha esculpit tantes veritats i que tantes vegades ha passat pel jutjat perquè tampoc no ens agrada el color del nas. És el fred del silenci d’una Europa carregada d’impunitat que només fa que omplir seients plens de mediocritat. És el fred que arriba de l’escalfor de les cases dels culpables i condemnats, que poden quedar-se a casa culpables i condemnats perquè la justícia és igual per a tothom, oi? És la mirada glaçada dels morts de la platja del Tarajal, que la veiem als nostres ulls i veiem no com una, sinó dues vegades, arxiven la causa en què hi havia tants guàrdies civils implicats. És el fred dels il·legals. El fred de la solidaritat a canvi d’alguna cosa. Tinc el cos de gel davant d’un tribunal que rebaixa la pena a l’avi d’una nena de cinc anys que l’ha violat perquè la nena estava dormint quan va patir l’abús. El tribunal considera que la criatura no sembla que hagi patit cap trauma. Tinc el cos de gel perquè se’m pot trencar.

No sé com es fa perquè la neu es quedi. Vivim aquest hivern espantós havent de suportar una multitud de monstres. Necessitem que el paisatge es conservi blanc encara un temps més perquè és l’únic fred que ens pot curar. Mentre observem encara la llenya emblanquinada que es guarda fora de les cases, tenim un espai mental de llar de foc. D’aquella olor de jersei de llana. Hi ha tantes persones esperant per trobar-se en aquest silenci que n’hi hauria d’haver prou que arribés el moment només invocant-lo. Potser es tracta que tots portem un nas de pallasso.

Avui no veig la neu que m’empara. Tinc fred i les mans tallades. Si busco als llibres sempre recordo aquell final de Joyce i els seus dublinesos: “...sentia caure la neu calmosament per tot l’univers i en calmada caiguda, com el descens a la seva darrera fi, damunt de tots els vius i els morts”. A la pel·lícula de John Huston sonava una música preciosa. I la vida, feia la sensació que s’entenia. Que nevi. Que nevi.

EDICIÓ PAPER 16/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF