La mort del toro

No hi entenc i no hi vull entendre. Això dels toros se m’ha escapat tota la vida. Afortunadament. Un deliri de mort i de masclisme. De vestits impossibles, cuetes ridícules i orelles tallades. Una cultura primitiva d’homes heterosexuals per sobre de tot, disfressats de bandera. No s’entén. Però s’hi pot estar en contra.

La cosa aquesta dels toreros representa una tradició sanguinària que aplega tants anacronismes que s’hi ha de lluitar per força. Els toros són l’Espanya de la mantellina, la de la peineta, la de les dones callades resant un parenostre i la dels homes excitats amb un “ Olé ” que poden escriure amb el fum dels puros. Són el símbol d’unes idees en caps de reis i de ministres que serveixen una pàtria retrògrada. Però, ai cada vegada que un torero mor a l’arena. Ai, que aquí la pena és profunda. La pena de les veus planyívoles que lamenten una cornada com si l’arena no fos el regne del cel. Ai, quan mor un torero i la llibertat d’expressió només sent la mort del toro. Persones que fan mofa de la mort d’una persona jove. Ho diu el ministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido. Aquestes persones “no mereixen ser de la nostra societat”. “Els intolerants no formen part d’aquesta societat”, afegeix. Ha mort un torero. No fa gràcia. Però pot no fer pena. De fet, morir mentre exerceixes la passió de la teva vida és una sort. D’entre totes les morts possibles, aquesta sembla feliç.

No m’agraden els toreros. Ni les toreres. No entenc com es pot estimar un animal i després fer-lo sagnar d’aquella manera. S’ha de tenir cervell de legionari. No em cal fer mofa de cap mort per pensar en les paraules del ministre i sentir-me al·ludida. M’apunto a no formar part d’aquesta societat esperpèntica que defensa una masculinitat basada en el valor de fer mal acarnissadament a un animal amb una excusa cultural que representa valors nefastos. El valor no és plantar-se davant d’un toro amb una espasa. L’home no ha de ser l’ésser que sotmeti sistemàticament les bèsties, les dones, el món per al seu propi plaer. L’home no cal que es colpegi el pit per indicar-nos el seu coratge. Podem no entendre l’escalador o l’escaladora que s’aferra a muntanyes impossibles, o qui vola jugant-se la vida per un cel que està fet per als ocells. Però aquest és un somni humà. Matar toros és un malson. No distreu. No impressiona. És una lluita desigual. El toro no mata. El toro no es resigna i té banyes. Tot és molt simple, en realitat. Que deixin els toros en pau. La poètica de la violència és un dels grans enganys dels caps que pensen en imperis. El torero Enrique Ponce va dir: “Si el toro patís, se n’aniria”. Qui vol formar part d’una societat amb aquesta lògica aclaparadora?

També Enrique Ponce considera que “una plaça de toros, sense la presència de les dones, no seria el mateix, perquè elles són la font principal d’inspiració en el toreig”. Que petites que es queden de vegades les lletres del reggaeton! I les dones que formen part d’aquesta societat exclusiva van a veure els toros i els toreros. Toreros, com el Cid, que diuen: “Els toros nerviosos són com les dones, la que es deixa es deixa, i la que no es deixa crec que comet un error”. Ric per no agafar una banderilla. Encara que no em veig capaç de punxar ningú si no és amb paraules. A mi la mort no em fa gràcia. El que em fa gràcia és que es parli d’intolerància cada vegada que es mor un torero. No és la persona. És la insolència. La vida, ja ho sé, està feta per a tot tipus de desavinences.

Les persones que s’ofenen en direcció contrària aplaudeixen els ministres que treballen per mantenir unes tradicions que es vanten del seu coratge i perpetuen uns costums indignes. Jo procuro, per a la meva salut mental, no alegrar-me de la mort de ningú. A vegades no és fàcil, què vols. Però prefereixo alegrar-me dels passos que condueixen a l’extinció d’aquests escenaris que només complauen els que aturen el temps per fer-nos el camí encara més difícil. Mira, tu, cadascú és com és.

EDICIÓ PAPER 14/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF