‘Mi-amado-ministro’

Són aspres les paraules de les trobades de responsables de seguretat. Ho són si s’endinsen en les causes i les conseqüències de la crueltat humana. Potser per això busquem signes de vida poderosa en qualsevol brot tendre.

La mort s’ha abraonat sobre un home a qui jo estimava i respectava. Sé que la vida té un final sabut i d’aquest final no hi ha retorn, ni esperança, ni horitzó. La mort d’un cos s’emporta també el pòsit de saviesa, el coneixement acumulat i deixatat a la singular manera de cadascú.

Ha mort Alfredo Pérez Rubalcaba, mi-amado-ministro, que era com li deia jo. Ell havia fet una contracció minimalista de la meva condició de consellera d’Interior: conse, que sonava com Montse.

Entenc els poetes que clamen perquè el món s’aturi quan se’ns mor una persona estimada. No puc entendre la lluminositat del dia. Vull que declini el sol i que s’enfosqueixi el món.

El ministre i Catalunya

Des d’aquest sentiment us parlo i no l’amago. Són aspres les responsabilitats que van portar-nos a una sovintejada relació. A cada signe de barbàrie cal respondre-hi amb la intel·ligència i la civilització. A vegades tenim barbàrie sota les pròpies teulades i no som capaços de detectar-la. No em deixaré portar per una visió bucòlica del que vam construir junts, però afirmo que sense ell no ho hauríem aconseguit. Avui vull que tots els ministres de l’Interior, abans, com ell, ho hagin estat d’Ensenyament i Ciència, o de Cultura, o que siguin poetes. Vull la discrepància educada i temible de Rubalcaba. Vull la cultura com a fil sargidor dels estrips.

Vam tenir responsabilitats equivalents durant vuit mesos i tot el que no havíem aconseguit en anys va ser possible aleshores. Discutir amb persones solvents és sempre productiu. Adequar el nombre total d’efectius de la policia de la Generalitat a l’evolució demogràfica i a noves modalitats de criminalitat; assumir totes les competències de seguretat i ordre públic, i d’investigació criminal incloent-hi el crim organitzat i el terrorisme; reconèixer les funcions de policia ambiental; admetre la imprescindible presència estatal i internacional dels Mossos, i fer reconeixement explícit del president de la Generalitat com a màxim responsable de la Junta de Seguretat són algunes d’aquelles coses.

Feia pocs dies que l’Estatut del 2006 havia estat ratificat en referèndum i va acceptar sotmetre’s a l’autoritat del president Maragall en la Junta de Seguretat més productiva que s’ha realitzat mai. S’havia compromès a assegurar que l’article 164 sobre seguretat pública no es tocaria en el seu pas pel Congrés i no es va tocar. Era un home solvent, culte i de paraula.

La seva afilada dialèctica ens instava a superar-nos. Si s’ha malmès o no amb el pas del temps i d’altres responsables, no hi entraré. Per a mi, per a ell i per a aquells temps escric aquest record emocionat.

Tan veloç evoluciona el nostre món que es desgavellen ràpidament els temps passats. Caldria recordar per sempre el seu respecte i reconeixement a les institucions catalanes, el seu tracte excels al president Maragall quan l’hi negava tothom i arreu.

Tant ell com jo vam optar en un moment determinat per retornar a les nostres antigues feines. El calaix dels projectes d’aquell temps encara té un pòsit important i no el vam tancar amb clau.

Estic segura que arran d’aquest record emocionat sortiran veus criticant la seva actitud en els conflictes actuals i la seva visió de l’Estat molt diferent de la del Govern de coalició de partits independentistes catalans. Si el conflicte ha de tenir solucions, ens calen més homes solvents com el que hem perdut.

A mi em queda l’empremta de la seva amistat en la vida viscuda i en els intents que encara vam fer per analitzar conjuntament amb Diego López Garrido i Francisco Caamaño les possibilitats de modificació de la llei orgànica del poder judicial per encaixar-hi el Consell de Justícia. Però això són figues d’un altre paner.

Amb més dolor del que he explicat públicament, vaig deixar la militància en el meu històric PSC fa uns anys. Alguns companys propers van trencar ponts i enaltir silencis. Mi-amado-ministro sempre va mantenir-se al mig del pont perquè és allà on ens trobàvem. Coincidir i divergir és el que fèiem quan parlàvem del vell i del nou “problema català” i les nostres converses no es van estroncar fins ara, que m’amara aquest buit insondable a què m’ha abocat la notícia del seu darrer alè.

EDICIÓ PAPER 30/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF