CRÍTICA TV

El Parlament de la comèdia

El to dels discursos també queia en les modulacions pròpies dels monòlegs humorístics televisius

El debat de la moció de censura contra el president Torra va adquirir, subtilment, els trets essencials d’un espectacle televisiu. En el seu soliloqui inicial, Lorena Roldán fins i tot va fer referència als espectadors: “ Yo creo que todo el mundo en sus casas, todo el que nos esté viendo, entre la democracia y la violencia, elegiría la democracia”. La consellera de la Presidència, Meritxell Budó, recordava a Ciutadans que el Parlament “no és un plató de televisió” precisament per desmuntar la posada en escena. A la tarda, la diputada Jéssica Albiach, d’En Comú Podem, insistia en aquesta idea. Però, paradoxalment, el mateix fet de negar que allò fos un plató reforçava el component d’espectacle. La realització, mantenint sempre el caràcter institucional que li correspon, acabava sent víctima d’un joc d’interpel·lacions. Cada vegada que Lorena Roldán increpava el president Torra o algun dels consellers, això implicava un pla de reacció lògic que establia un diàleg visual interessant per a l’espectador de casa. La fragmentació de la imatge televisiva comporta un nou significat. La reacció en primer pla, que només es veu per la televisió, emfasitza emocionalment l’instant. La presència de membres del Congrés de Diputats a la tribuna de convidats del Parlament es va convertir en un altre espai carregat de significat amb qui s’establia un diàleg, i els que hi feien acte de presència ho sabien. A l’inici, el realitzador mostrava, en el mateix enquadrament, Inés Arrimadas, Albert Rivera i Laura Borràs asseguts de costat en aquella mena de balconet que reforça la teatralitat de l’acte. Més tard, Borràs quedava al marge del pla per agrupar els protagonistes de Ciutadans. Rivera i Arrimadas, conscients dels moments en què eren captats per les càmeres, assentien amb el cap per donar autoritat al discurs de Roldán. Fins i tot els agraïments de la diputada de Ciutadans adquirien el to del lliurament de premis en una cerimònia televisada: “ Hoy recojo el testigo de Inés Arrimadas. Inés, quiero aprovechar que estás aquí para darte las gracias por mostrarme el camino a mí y a tantas otras mujeres. Tú has sido la primera mujer en ganar las elecciones en Catalunya y yo hoy soy la primera mujer que se presenta para ser la presidenta de la Generalitat”. Quan ho deia, semblava que se li escapés el riure. La claca de Ciutadans ho rebia amb l’efusivitat d’una gala cinematogràfica en què fins i tot se citava Tarantino i Groucho Marx.

El to dels discursos també queia, en diverses ocasions, en les modulacions pròpies dels monòlegs humorístics televisius. Deia Roldán a Budó: “¿¡Y usted me dice a mí que utilizamos mal el dinero de las instituciones!? ¡Desde luego...!” El “ desde luego” com a crossa habitual de l’humor castís digna d’ El club de la comedia. Fins i tot Miquel Iceta, molt més bregat en aquestes interpretacions, va recórrer a l’eficaç fórmula de guió del running gag (la broma repetitiva), recordant insistentment la frase d’Arrimadas “ Los números no dan” per fornir d’enginy la seva prèdica. Una moció de censura que es va convertir en el Parlament de la comèdia.

EDICIÓ PAPER 19/10/2019

Consultar aquesta edició en PDF