Publicitat
Publicitat

Coses que no tornaran

Immersos en el dramatisme de la crisi, potser no prestem prou atenció a transformacions molt importants que s'estan produint al nostre voltant. Voldria destacar dos fenòmens que ens han acompanyat al llarg de les nostres vides i que no tornaran: l'especulació immobiliària i la dependència econòmica d'Espanya.

Molts encara pensen que la compra de l'habitatge és una bona opció per estalviar, que els preus dels immobles ja no cauran més i que la construcció, tard o d'hora, es revifarà. Cap d'aquestes idees no és raonable.

El nombre de naixements va créixer any rere any a Catalunya fins al 1975 (a Espanya, el 1976), i després va caure molt ràpidament. Aquell mateix any Catalunya va deixar de rebre immigrants. Com a conseqüència d'això, fins l'any 2000 cada any hi havia més catalans que l'any anterior que buscaven un habitatge. Després, i fins al 2008, una absurda política econòmica va atreure més d'un milió d'immigrants (cinc a Espanya), cosa que va prolongar el boom demogràfic. Ara bé, des d'aquell any, cada any hi ha menys catalans que busquen un habitatge. Concretament, si l'any 2000 a Catalunya hi havia 141.000 persones de 25 anys, ara n'hi ha 82.000. És més, d'aquí deu anys el nombre de persones en edat de buscar habitatge serà equivalent al de les defuncions (unes 65.000 persones). Les conseqüències d'aquest fet sobre el món immobiliari són clares: els habitatges buits no trobaran comprador, les urbanitzacions a mig construir no s'acabaran mai i el sector de la construcció es mantindrà amb unes dimensions molt inferiors a les que tenia abans de la febrada constructora: les necessàries per al manteniment del parc construït. ¿I els preus dels habitatges? La falta de pressió demogràfica hauria d'estabilitzar-los, però hem de tenir present un factor addicional: la generació que n'ha de comprar és en bona part mileurista, i els preus dels immobles no fan sinó reflectir la capacitat de compra dels potencials compradors, que s'estima en unes tres vegades els seus ingressos anuals bruts. Per tant, el gruix dels immobles baixarà per sota dels 1.000 euros per metre quadrat. El 2007 el preu mitjà era d'uns 4.000 (5.000 a Barcelona), i en cinc anys ha caigut una tercera part. A aquest ritme, els immobles seguiran baixant durant els pròxims deu anys. Hi ha precedents: al Japó, que és una societat on la demografia es va estancar abans que a casa nostra, els preus dels immobles van baixar precisament durant quinze anys.

És difícil subestimar les implicacions econòmiques i psicològiques d'aquests fets. Apuntem-ne una de positiva: l'especulació immobiliària ha passat a la història a casa nostra.

Pel que fa a la dependència del mercat espanyol, ha acompanyat la industrialització catalana des del seu naixement. No era un cas insòlit, sinó tot el contrari, ja que la industrialització es va produir en estats amb prou població per suportar les economies d'escala que necessitava la maquinització: França, la Gran Bretanya i els EUA. Després, les unificacions alemanya i italiana triomfarien gràcies a la coincidència dels anhels nacionalistes amb els interessos industrials prussians i piemontesos, respectivament. En aquest context, Espanya va representar un mercat prou gran per suportar una indústria localitzada al País Basc i a Catalunya però massa petita -sobretot després de la pèrdua de Cuba i les Filipines- per poder ser competitiva a escala internacional. Quan Espanya es va obrir al món, la indústria catalana es va revelar massa feble per exportar, i només ho va començar a fer a través de les multinacionals: les primeres exportacions de Seat 600 a Colòmbia, l'any 1965, marquen l'inici d'aquesta etapa.

La crisi econòmica espanyola i la creixent maduresa de la nostra indústria estan acabant amb aquesta situació: si l'any 2000 el superàvit amb la resta d'Espanya representava el 12,1% del nostre PIB, ara ja és només del 2,2%. Amb aquell superàvit, Catalunya obtenia prou recursos per compensar el seu dèficit amb la resta del món (4,9%) més el dèficit fiscal. Ara la balança amb la resta del món ja és positiva (1,8%), cosa que ajuda a fer front al dèficit fiscal, que es manté inalterat.

¿Tornarà la dependència del mercat espanyol un cop superem la crisi actual? No seria lògic: en el context de la Unió Europea el procés d'internacionalització és irreversible, i això s'aplica tant als mercats d'exportació catalans com als de subministraments de la resta d'Espanya. Les implicacions polítiques d'aquesta evolució seran també profundes.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF