Suïcidis per excés de feina al Japó

A la secció d’Internacional d’aquest diari del 30 de desembre del 2016 hi va sortir publicat un article titulat “Dimiteix el president d’una empresa nipona pel suïcidi d’una treballadora. Tadashi Ishii abandonarà el càrrec a l’agència de publicitat més gran del país un any després de la mort d’una empleada de 24 anys per excés de feina”. I l’article explica després: “El Japó té una paraula per parlar de la mort per excés de feina, karoshi ”.

La noia va suïcidar-se tirant-se d’un quart pis. Sembla que patia una depressió causada per l’excés de feina. Que trist! Quina bestiesa! Un lector hi fa un comentari: ‘‘Ara [el president] dimiteix i queda impune. Això és homicidi, i la pena ha de ser proporcional”. És una reacció molt comprensible en el context europeu, perquè, en definir així karoshi, fa la impressió que la noia es veia forçada a treballar com una esclava.

Cal bastanta més matisació, però, per comprendre què és un karoshi en realitat i quina és l’essència del problema.

Suposem que tenim una feina encarregada per un client. Resulta que no podrem acabar-la abans del dia convingut. Què faríem? Hi ha tres opcions: dir al client que trigarem una mica més a lliurar-l’hi, acabar la feina de qualsevol manera i lliurar-l’hi dins del termini o fer moltes hores extres per complir el termini. En la pràctica, però, el nostre orgull professional no admetria les dues primeres opcions. (Segurament ho comprendreu els catalans, que sentiu la satisfacció més gran quan heu fet bé una feina.) A més a més, aquest orgull professional no és només personal sinó de tota l’empresa o fins i tot de tota la societat japonesa. Si no pots respectar un termini i si no pots lliurar una feina degudament acabada, ets un perdedor.

La jove que es va suïcidar devia voler complir el seu deure com calia. S’havia graduat a la universitat més prestigiosa del Japó, la Universitat de Tòquio. Havia entrat en una de les empreses en què és més difícil d’entrar al Japó. Cobrava un sou molt alt. Devia ser conscient que la gent del voltant, incloent-hi la seva mare -que s’havia divorciat jove i que l’havia criada sola-, n’esperava una rendibilitat molt alta des del primer dia. Però no podia respondre a les expectatives. Es devia culpar a ella mateixa. No va poder trobar altra sortida que matar-se... Esclar que l’últim responsable és el president de l’agència. No es tracta, però, d’un cas d’homicidi. Si es tractés d’un homicidi, l’autor en seria la societat japonesa.

La gran expansió de l’economia japonesa dels anys 60-80 va ser possible gràcies als sacrificis personals de treballadors. Van fer tants esforços que finalment van ser anomenats animals econòmics. Alguns van morir per la fatiga física causada per l’excés de feina. Tanmateix, de trastorns psíquics n’hi havia menys que ara. Devia ser perquè el sistema de treball era diferent. El sistema era vitalici: és a dir, un cop col·locada, una persona treballava durant tota la seva vida professional a la mateixa empresa. Hi havia una jerarquia prou fixa i els superiors observaven i cuidaven bé els treballadors de rang inferior. Treballaven moltíssim, però algú els posava límit perquè no patissin massa estrès.

Amb la globalització de l’economia, les empreses japoneses van començar a adoptar el sistema occidental i l’ocupació va esdevenir molt menys estable. La companyonia va tornar-se més escassa i els treballadors eren cada vegada més individualistes, i no tenien ningú amb qui parlar quan tenien problemes.

El sistema occidental funciona a Occident perquè la seva societat en té molta tradició. En canvi, al Japó van adoptar-lo sense que hi hagués canvis radicals en la moral professional i la mentalitat dels treballadors. Van començar a sortir les crítiques contra la globalització justament quan es notava l’augment de trastorns psíquics causats per l’excés de feina. Molta gent pensava que era millor el model d’abans, però ja era massa tard. Un sistema abandonat difícilment podia ser recuperat. El cas de la noia va cridar molt l’atenció perquè era jove, guapa, intel·ligent... però hi ha hagut molts més casos menys comentats.

El president de l’agència de publicitat va dir, quan va anunciar la seva dimissió: “El temps que una persona té no és il·limitat”. Ho sabem tots, però no hem pogut trobar una solució acceptable al problema amb la crisi econòmica i la competència internacional que hi ha. La mort de la noia ha palesat, altre cop, que la societat japonesa està malalta i està patint.

EDICIÓ PAPER 22/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF