RAONS

El poble

Torna la paraula poble. Ha estat una de les novetats d’aquesta Diada, les apel·lacions al poble contra els dirigents polítics, les bones intencions del comú dels mortals contra els perversos interessos dels partits que s’estarien venent el patrimoni acumulat per l’independentisme per miserables càlculs personals.

És cert que la política actual té molt de campanya electoral permanent. I és cert que com tot nucli de poder, el sistema polític té les seves trames d’interessos i que la traducció de la voluntat de la ciutadania en polítiques concretes té molt de restricció i acomodació a uns espais carregats de complicitats corporatives. Els polítics catalans, com tots, han comès errors. I quan les il·lusions col·lectives que van alimentar decauen se’ls passa factura. Però sense aquesta mediació, la governança democràtica basada en la representació corre el risc de ser confiscada per l’últim demagog de torn.

Però, existeix el poble? Més aviat és una entelèquia. Quan el president Tarradellas va tornar de l’exili les primeres paraules que va dir varen ser: “Ciutadans de Catalunya”. Fou l’únic moment de connexió de la Transició amb la República enderrocada. La república és de ciutadans, la monarquia és de súbdits. I en una societat democràtica són els ciutadans els que tenen l’última paraula. Una suma de voluntats lliures, amb noms i cognoms. El poble és la pretensió de fer d’aquesta munió de voluntats un imperatiu unitari, un mite que unifiqui la diversitat en una sola voluntat: la nostra, la vertadera. És una simplificació de la realitat que condueix inexorablement a l’autoritarisme.

El poble és una idea romàntica que s’associa amb el concepte de nació com a fet supranatural, per damunt de les persones. No és el poble ni la nació el que legitima la república, és la voluntat lliurement expressada dels ciutadans, subjectes emancipats de tuteles transcendentals capaços de pensar i decidir per si mateixos. I erren tant els que mitifiquen interessadament un poble de gent de bona fe enfront dels perversos dirigents polítics com els que pinten un poble de gent enganyada, posseïda pels seus dirigents. Dues impostures.

EDICIÓ PAPER 14/12/2019

Consultar aquesta edició en PDF