Catalunya, coartada a dues bandes

És entre la por i la solitud que tenen èxit les apel·lacions als valors col·lectius eterns

Catalunya, coartada a dues bandes

1. Confusió. Entrem en un cicle electoral ben característic de la crisi de les democràcies liberals. Una elecció bastida sobre la polarització, sense passarel·les entre els dos costats del riu (almenys fins que arribin els resultats, que a vegades fan miracles). Aquest escenari, que augura una campanya electoral en clau fonamentalment patriotera, és una demostració més de la crisi europea, en què la cultura política basada en els experts ha fet estralls, els vells partits estan descol·locats i no es configuren projectes de futur, amb la qual cosa triomfa el recurs als tòpics que han fet el paper de fonamentals: la pàtria, la nació, el patriarcat, l’hegemonia dels de casa i la por a l’estrany. Figures que la democràcia havia d’haver anat superant i que tornen quan la democràcia grinyola. Per això caldria començar per aquí. Per veure què és el que ha fet que de cop la imatge dels governants s'hagi ensorrat sense que ells ho veiessin a venir i la confusió s’hagi apoderat de les democràcies liberals.

S'acostuma a situar el detonant en la crisi del 2008, però els factors que han provocat aquest desencant venen de lluny. I si el desastre nihilista de principis de segle va ser possible és perquè ja s’havia perdut el pols de les coses. Probablement el factor de més llarg recorregut és l’estancament de les condicions de vida de les classes mitjanes després d’un llarg cicle ascendent. Naturalment, això va coincidir amb un procés de globalització accelerada de greus conseqüències no només materials sinó psicològiques: un sentiment de pèrdua de l’hegemonia dels grups socials i culturals que s’identificaven com els de casa (que ha convertit la immigració en cap de turc); la percepció que el terra es mou, que es produeixen canvis culturals i socials que fan perdre les referències de tota la vida (un sentiment que és el motor de l’actual retorn dels discursos identitaris i d’una retòrica nacionalista que semblava superada); el desconcert davant d’un nou model comunicacional en què la pluja és tan intensa que és molt difícil separar el gra de la palla i dona via lliure a qui la diu més grossa; i la constatació que els governs cada dia manen menys, que la presa de decisions està en mans de poders contramajoritaris que ni els hem elegit ni tenim cap capacitat sobre ells per exigir rendiment de comptes. Tot això després que des dels anys vuitanta hi hagi hagut un procés sistemàtic de dessocialització que ha descol·locat molta gent.

2. Excusa. És en aquest terreny de cultiu –entre la por i la solitud– que tenen èxit les apel·lacions als valors col·lectius eterns (encara que alguns no tinguin més de dos o tres segles). I són aquests valors els que serveixen d’icones d’atracció per no haver de fer front a les causes de fons d’aquest desencís. La dreta espanyola ho té molt clar: liberalització general de l’economia i autoritarisme patriòtic, com a manera d’intentar controlar el malestar ciutadà. I així s’entra en una campanya en què ni l’agenda social, ni la reconstrucció del model representatiu, perquè la gent se senti escoltada i reconeguda, tindran gaire lloc. Catalunya serà la gran coartada per no parlar de res més.

Tanmateix aquesta centralitat de la qüestió catalana serveix d’excusa perquè a Catalunya es repeteixi un model semblant construït sobre el mite de la unitat de l’independentisme. Tots junts per no haver de parlar del que separa les diferents posicions ideològiques d’un moviment tan transversal, ni haver d'explicar els diferents projectes de futur. La fita a llarg termini de la independència no pot servir per eludir els grans problemes i les necessàries transformacions d’una societat avançada. La insistència en les candidatures úniques és una manera d’ajornar-los indefinidament. D’evitar debats que són els que donen qualitat a un país. És a dir, de perdre futur entotsolats en el present. L’apel·lació reiterada a l’autodeterminació es converteix així en una quimera per justificar la impotència.

EDICIÓ PAPER 13/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF