“Hoy juega España Fútbol Club ”, titulava en portada anys enrere, amb tipografia groga resseguida de vermell, un diari esportiu madrileny. Segurament, l’eslògan perseguia un objectiu unitarista en una etapa de la selecció espanyola més grisa, i no tan roja. Però, sense voler, el titular defineix amb precisió com, en un procés amb precedents remots, les especificitats dels equips estatals mariden ara amb els comportaments del futbol de clubs, sobretot, el recurs a jugadors d’altres nacionalitats que algú jutja millors que els autòctons.
És lògic preguntar-se si cal un Diego Costa, podent alinear Negredo, Villa o Llorente, igual com es podia qüestionar la necessitat dels Senna, Catanha o Donato. Sorprèn la primera convocatòria absoluta, per part d’Itàlia, d’un central argentí de vint-i-vuit anys que havia passat per les inferiors albicelestes i que tot just malda per esgarrapar una plaça a Europa amb el Parma, però Gabriel Paletta és el vint-i-unè argentí que vesteix la maglia azzurra, en una galeria inaugurada per Julio Libonatti el 1926 i amb il·lustres retrats com els de Raimundo Orsi, Omar Sívori i Luisito Monti. És una pràctica, realment, més entenedora en seleccions d’una competitivitat inferior, com Turquia, Bulgària, Hongria i Croàcia, que com Espanya van naturalitzar brasilers, tot i que és just anotar que Eduardo va aterrar a Zagreb als setze anys. En la gran majoria d’aquests creuaments, els jugadors penetren per processos de nacionalització d’una celeritat inabastable per al comú migrant de la classe obrera. El francès Damien Perquis, d’àvia polonesa, no va reunir els documents per obtenir el passaport de Polònia fins que el president del país, Bronislaw Komorowski, hi va intercedir. En un cas com aquest, fins i tot des del punt de vista de l’aficionat, és d’una justícia innegable rebel·lar-se contra una injustícia clara, la de prioritzar l’interès del que no té necessitats econòmiques. En aquest aspecte, el futbol esdevé caixa de ressonància de les desigualtats vigents en molts països, com ho és també d’altres fets socials.
Així, els fenòmens migratoris i la complexa definició de les fronteres estatals europees tenen també la seva manifestació futbolística, afavorida per la laxitud de les normes de la FIFA, que tolera situacions d’una lliure circulació gairebé bosmaniana, en què es pot jugar a dues bandes, la del país socialment avançat que ha engolit onades migratòries (Suïssa, Bèlgica, Alemanya) i la del país d’origen del migrant o la seva família. La FIFA autoritza canviar la nacionalitat esportiva, malgrat que un futbolista hagi disputat partits amistosos o de categories inferiors amb un altre combinat, si abans de complir vint-i-un anys acredita lligams familiars o de residència (cinc anys) sòlids amb el país al qual vol representar en el futur. Les quatre nacions del Regne Unit, però, no apliquen la norma de la residència en substituir-la per l’obligació de rebre, mentre l’esportista sigui menor d’edat, cinc anys d’educació al país: per això Àngel Rangel no pot jugar amb Gal·les.
I així és com en l’amistós Suïssa-Croàcia de dimecres un suís, Ivan Rakitic, defensava l’elàstica croata mentre que un altre, Josip Drmic, firmava el doblet de gols helvètics; com Nuri Sahin (nascut a la conca del Ruhr) ha elegit Turquia mentre que al seu company Ilkay Gündogan (fill de Gelsenkirchen) el convoca Alemanya, o com els belgues encara esperen si Adnan Januzaj, nascut a Brussel·les, acceptarà jugar amb el seu país natal, o escoltarà les propostes que el sedueixin en albanès. Paradoxalment, com indicava fa poc el jove periodista i belgòleg Irati Prat, els fills d’immigrants, poc partícips de la divisió entre flamencs i valons, han esdevingut els puntals de l’equip de Wilmots però també del discurs unitarista belga. I el jugador es fa un mer actor, dirigit per qui envolta i regeix el seu esport i n’exagera la transcendència.
