EL GERMÀ PETIT
Misc 21/04/2014

El cant dels ocells

i
Jordi Sunyer
3 min

Si preguntéssim al lector d’aquest text qui del seu cercle familiar utilitza Twitter, és molt probable que observés que el nombre de tuitaires al seu voltant és escàs, si no és que, directament, el lector no té compte en aquesta xarxa social. A falta de dades oficials, el retrat de Twitter en aquest racó del món l’han esbossat diverses enquestes i estudis de consultores i empreses especialitzades. Aquests informes apunten que només un 40% d’internautes piulen regularment; que dues terceres parts dels tuitaires són més grans de 25 anys, però que tot just ara comença a notar-se un augment de la penetració de Twitter en internautes d’edat avançada, i que tan sols una quarta part d’usuaris afirmen utilitzar-lo per difondre qüestions socials o apel·lar a la solidaritat. Només amb aquests apunts, s’entén que la incidència de la tercera xarxa social en nombre d’usuaris és, si més no, relativa. Si hi afegim que, segons l’Eurobaròmetre sobre comunicacions electròniques, un 40% dels espanyols encara no accedeixen a internet a través del seu telèfon mòbil, i que, segons l’Institut Nacional d’Estadística, tres de cada deu llars de l’Estat no disposen de connexió amb la xarxa global, es fa enormement estrany creure que, amb els mateixos caràcters que un SMS, un usuari o un grup pugui canviar quelcom que no els agrada.

Les retransmissions dels clàssics en plataformes de pagament han registrat, els últims anys, una audiència pròxima al milió i mig de telespectadors. En canvi, el comentarista de Canal+ Carlos Martínez té, tot just, 210.000 seguidors a Twitter, als exabruptes dels quals respon periòdicament, igual com el respectat locutor anglès John Motson gaudia fent trucades sorpresa als remitents de cartes que qüestionaven la seva feina. Amb els números a la mà, és plausible creure que, en diferents entorns laborals, comptant-hi el periodístic, es regala a aquesta xarxa social una transcendència que, com a mínim, és dubtós que tingui realment: entre altres coses, perquè ni s’usa sempre correctament, ni se’n controlen tots els usos. Per als professionals de la informació, Twitter és una bona eina per copsar primeres impressions de temes que cal desenvolupar i contrastar, però són habituals els casos en què es dóna una veracitat immediata a piulades inexactes o incertes.

Paranys de la xarxa

La trampa rau en la facilitat amb què es pot prémer la icona de retuitar, al cap i a la fi una senzillesa semblant a la d’agafar el mòbil i bolcar en calent una frustració o un pensament al vol. Per això, també és debatible per què en molts espais televisius o radiofònics en què s’aborden qüestions de certa importància, es llegeixen o es mostren en pantalla piulades que poden haver estat teclejades irreflexivament. És com si, en un espai de ràdio basat en trucades dels oients, no s’establís una conversa prèvia amb el comunicant, per certificar que aportarà contingut interessant a l’antena. ¿O potser es vol aparentar una renovació en uns formats estancats? Els tuits de grans esportistes, obra habitual de community managers, tampoc passen pel sedàs adient, des de l’instant en què els escassíssims textos noticiables es dilueixen enmig de bromes i banalitats.

Malgrat aquesta importància relativa, scripta manent. I aquesta és l’enèsima trampa de Twitter, que no sempre se salva avisant que el compte és personal. Una opinió emesa des de la candidesa d’una presumpta llibertat d’expressió li va suposar a Daniel Cana, enginyer informàtic i soci del Barça, que fos acomiadat el segon dia d’ingressar a l’àrea de ticketing del club. Cana va narrar via Twitter com li van presentar un recull del tuits crítics amb Sandro Rosell i la directiva, elaborat per una empresa especialitzada en el rastreig informàtic. El següent document que li van mostrar va ser, diu Cana, la carta de comiat, que el feia víctima d’una arma carregada pel diable i de la qual, a més, no sabem ni com prémer el gatell. Us ho diu un tuitaire torracollons més.

stats