Les ciutats davant la globalització

Les grans urbs haurien de poder evitar la lògica de la subhasta

A Londres, els partidaris de continuar a la Unió Europea van superar en 20 punts els del Brexit. A la ciutat de Nova York, la distància entre Hillary Clinton i Trump a les darreres eleccions presidencials va tenir una magnitud similar (23 punts) a favor de la candidata demòcrata. A París, la candidata de l’extrema dreta Marine Le Pen va quedar en quarta posició a la primera volta de les eleccions del 2017 amb poc més del 5% del vot. A la segona volta, no va passar del 10,3%.

És un patró general: en temps de reaccions conservadores a la globalització, les ciutats voten sistemàticament en contra de les forces del replegament. La divisió entre el vot rural i urbà en alguns casos s’ha aguditzat, i alguns observadors, fins i tot, l’assenyalen com una de les línies clau de fractura política avui.

Aquesta diferència té arrels profundes, com assenyala el politòleg de la Universitat de Stanford Jonathan Rodden: des de la Revolució Industrial les ciutats tendeixen a votar més a l’esquerra que les zones rurals en bona part com a conseqüència de la geografia del treball i dels efectes segregadors del mercat immobiliari. I això hauria configurat una tradició política progressista, que encara és molt visible avui.

Però més enllà dels corrents de fons, també hi ha explicacions més específiques per als realineaments polítics en temps de globalització. Hi ha una explicació diguem-ne cultural, que des d’una certa talaia de superioritat moral urbanita presenta les ciutats com a espais de valors oberts i cosmopolites, enfrontades amb una ruralia conservadora, tradicional i tancada.

A les grans metròpolis globals s’hi concentren molts dels guanyadors de la globalització

Però és difícil pensar aquestes diferències culturals com la causa última d’aquests patrons de vot. Sobretot, perquè hi ha una base material i econòmica ben evident per a qui la vulgui veure. Els fluxos comercials i financers internacionals tenen efectes desiguals, i generen guanyadors i perdedors de la globalització, que no es distribueixen de manera homogènia. A les grans metròpolis globals s’hi concentren molts dels guanyadors de la globalització, atrets per la forta demanda de treball qualificat. I això lògicament té efectes sobre el seu comportament electoral i els alineaments polítics, que tendeixen a ser molt més entusiastes de la integració econòmica i política supranacional. Perquè en són beneficiaris directes.

Ara bé, els fluxos globals que atreuen les grans ciutats no són només les inversions productives i les feines qualificades. Tota aquesta cara brillant de 'start-ups', districtes tecnològics i financers, indústries culturals i centres de recerca també té una cara B, de fluxos especulatius que tenen un gran impacte negatiu en el territori. Un impacte que es canalitza, bàsicament, a través del mercat immobiliari, que és tradicionalment l’amo i senyor de les ciutats, el que hi dona forma i en condiciona la vida i el desenvolupament.

Això planteja greus problemes des del punt de vista social i democràtic. Primer, provoca desplaçaments de població cap a zones perifèriques i periurbanes, sovint fora dels límits administratius de les ciutats. I això té moltes conseqüències negatives en la qualitat de vida de la gent, perquè afebleix els vincles socials amb l’entorn, incrementa el temps de desplaçament a la feina i sovint implica una pèrdua forta de renda disponible després de pagar l’habitatge. A més, la nova economia genera al seu voltant franges de precarietat laboral i vital extrema, i reforça la tendència a la polarització social. Els casos més vistosos a casa nostra han estat les cambreres de pisos d'hotel, repartidors que operen com a falsos autònoms o els venedors ambulants, però és un fenomen més general.

El problema democràtic té a veure amb el fet que, en aquest context, el futur de les ciutats es determina a milers de quilòmetres de distància, en espais de decisió que no estan sota cap control democràtic. Una possibilitat, davant d’això, és celebrar-ho i sumar-se a la subhasta. Convertir les ciutats en agents en competició per l’atracció d’aquestes inversions a qualsevol preu i confiar que la pluja de milions acabi tenint efectes generalitzats. Algunes experiències recents al nostre país anaven en aquesta direcció: recordem l’espectacle tan poc edificant d’Eurovegas i la seva seqüela de segona divisió de Barcelona World amb recepcions a Palau, rebaixes fiscals 'ad hoc' i requalificacions de terrenys.

És molt important anar més enllà del lament. Les ciutats tenen límits competencials i polítics evidents però sí que poden emprar les eines que tenen

Un dels problemes d’aquesta lògica és que pot ser una espiral sense límits. Recentment, als Estats Units, Amazon ha obert una subhasta entre ciutats per instal·lar-hi la seva segona seu. La promesa de crear 50.000 llocs de treball directes ha esperonat múltiples ciutats a entrar en una cursa de rebaixes fiscals multimilionàries, ofertes de terrenys privilegiats i subvencions. Fins i tot una ciutat de l’estat de Geòrgia va oferir-se a canviar-se el nom i denominar-se Amazon.

Per a zones desindustrialitzades, en declivi i amb poques alternatives, pot ser molt difícil escapar-se d’aquesta lògica. Però les grans ciutats haurien de poder governar aquestes forces i evitar la subhasta. Perquè són un element molt atractiu i, per tant, no es poden vendre barates. I tenen l’obligació de protegir i compensar la ciutadania, i de mantenir el control democràtic sobre l’espai urbà.

Per això és molt important anar més enllà del lament o la mera expressió del malestar. Les ciutats tenen límits competencials i polítics evidents per governar aquestes forces. Però sí que poden emprar les eines que tenen per modelar el seu aterratge al territori: la regulació (permisos, reglaments i llicències) i la fiscalitat.

En tot cas, qualsevol política en aquesta direcció requereix un enfortiment democràtic i una major coordinació interna i externa. Internament, només amb governs forts i majories polítiques i socials àmplies i operatives es poden plantejar alternatives viables. I externament, és necessària la coordinació amb altres ciutats i nivells de govern, per curtcircuitar la lògica de la subhasta. L’alternativa és la pèrdua de la ciutat com a espai habitable per als seus ciutadans.

EDICIÓ PAPER 19/01/2019

Consultar aquesta edició en PDF