Bloquejos i vies de sortida

Cal repensar la forma, els requisits i les conseqüències dels sistemes de participació

El contingut dels meus quatre darrers articles, d’abril i maig, pot haver donat al lector sensació de desorientació. Si algú té la possibilitat de llegir-los ho pot comprovar. Confesso que no és una sensació; és una realitat. És el resultat de contemplar amb sorpresa i preocupació algunes situacions que estem vivint: els enfrontaments, per ara només comercials, originats per les polítiques del president Trump sobretot amb la Xina, però també amb la UE; l’extravagant procés del Brexit i la dimissió de Theresa May; la incerta evolució del conflicte territorial que tenim a Catalunya, amb l’Estat i amb la UE; i les grans dificultats, arreu, de convertir en governs estables i polítiques efectives els resultats d’eleccions o d’altres processos participatius.

Podríem dir que estem fent alguna cosa malament i que cal entendre'n les causes. Fem-ho.

1. Objectius, processos i eines. La política té tres dimensions imprescindibles, però de naturalesa ben diferent. Es tracta de decidir i de saber cap on es vol anar, però també de proposar quin és el camí per anar-hi, i quines són les eines de què es disposa per fer-ho. Les propostes polítiques han de ser una barreja d'ideologia i de realisme. Un excés de realisme pot suposar un immobilisme decebedor; però una ideologia mancada de prou realisme pot fer fracassar l’intent i, fins i tot, portar a una situació pitjor que la de sortida.

Si analitzem algunes de les situacions que he indicat (Trump, Brexit, Catalunya), podem trobar-hi diversos tipus d’errors: proposar situacions futures aparentment millors, però valorades erròniament o amb criteris no prou majoritaris; proposar situacions futures millors però sense especificar els camins, o proposant camins plens d'incerteses i d’obstacles; i fer propostes que no siguin realistes a l’hora de poder disposar de les eines, i sobretot, de les aliances necessàries. Hem vist aquests errors en tots tres casos.

A l’hora de demanar als ciutadans el suport a una política, no n'hi ha prou demanant l’adhesió a un objectiu, sinó que cal completar la proposta amb aquestes dimensions. No n’hi ha prou dient què es vol fer, sinó com es vol fer. No fer-ho és una simplificació emocional que pot portar, potser involuntàriament, a un engany. Cal repensar la forma, els requisits i les conseqüències dels sistemes de participació.

2. Enfrontaments i negociacions. Sempre hi ha hagut interessos diferents i fins i tot contraposats, que la política ha gestionat i ha de seguir gestionant. Però hem de tenir en compte que ara tenim una important novetat: hem gestionat interessos personals i col·lectius, però cada vegada més trobem interessos globals que cal gestionar globalment, sense que la solució d'enfrontaments armats sigui acceptable. L’antic debat centrat sobretot en la justícia social (dretes i esquerres) s’ha complicat amb temes globals (sostenibilitat, ecologia, migracions) i amb conflictes territorials (nacionalismes, independentismes).

Aquesta nova situació demana revisar el paper de les identitats col·lectives, que cal preservar, i exigeix pensar noves institucions polítiques. Comencen a quedar antiquades algunes paraules com 'pàtria', 'unitat indissoluble', 'sobirania', 'independència'..., que tenien un significat en un món fraccionat, però que ara amb la facilitat de moviments, els bits i la connectivitat s’ha convertit en una unitat. Això ha donat origen a noves ideologies i a nous grups o partits polítics que compliquen la formació de governs estables i obliguen a negociar coalicions i buscar consensos. No entendre això és una de les causes d’alguns espectacles polítics que estem veient aquests dies.

3. Bloquejos, fractures i pactes. No ha d’estranyar que es provoquin sovint situacions de bloqueig polític i que es vulguin resoldre per camins insòlits: repetició d’eleccions, repetició de referèndums, utilització de vies unilaterals, recurs a estranys processos judicials de caràcter polític utilitzats com a element d’escarment i de dissuasió... És evident que cap d’aquests camins resol els problemes, i gairebé sempre porten a agreujar situacions de bloqueig perquè introdueixen un nou element de fractura social basat en un fals blanc o negre ('leave' or 'remain'; 'independentisme' o 'unionisme'). La seva dimensió més emocional que racional apaga la veu de les posicions més centrades.

Es podria dir que hem perdut el valor del gran paper que va jugar, durant el segle XX, l'anomenada 'classe mitjana' en el sentit econòmic, en la formulació del 'pacte social' i en la positiva evolució del conflicte social. Hem d'intentar aconseguir un nou pacte que recuperi i actualitzi alguns d’aquells continguts, que recuperi elements que s’han perdut en les darreres dècades, i que incorpori vies de millora per fer front als nous reptes globals. Sense això, el bloqueig i la inestabilitat estan assegurats.

EDICIÓ PAPER 09/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF