CABARET POP

‘Celebrities’ vs. ‘celebrities’

La mort de Stephen Hawking posa de manifest que es pot ser conegut per molt bons motius

El físic britànic Stephen Hawking va morir dimecres als 76 anys després d’una vida que, observant-la en perspectiva, resulta principalment exemplar en dos camps. El primer és la seva aplaudida contribució a la investigació científica i, sobretot, a la seva divulgació. Moltes vegades les institucions no donen la importància adequada a la divulgació, ja que es creu que el primordial és avançar sigui com sigui, i si la gent no ho entén o ni se n’assabenta, és igual.

Cal assenyalar, en aquest sentit, que si les persones no entenen els descobriments, no sabran tampoc el món en què viuen i, en conseqüència, es quedaran enrere i seran, per tant, més proclius a caure en errors de tota mena que poden anar contra els altres i, fins i tot, contra ells mateixos. En aquestes circumstàncies, seran també més febles davant d’alguns suposats gurus que els vendran sopars de duro, siguin polítics o siguin comercialitzadors de qualsevol invent inútil que es presenti disfressat de saludable com aquests que inunden la teletienda. En aquest espai publicitari no hi trobaran, per cert, cap dels llibres que escrivia Hawking. Joies de la divulgació com és el cas de Breve historia del tiempo (2005) -deu milions d’exemplars venuts- i Història del temps: del Big Bang als forats negres, el llibre amb el qual va arribar a Espanya, el 1988, i del qual va vendre 500.000 exemplars. I això que anava de forats negres.

El segon camp on va destacar Hawking, mort víctima de l’esclerosi lateral amiotròfica que patia des dels 21 anys, és en el de la superació personal i la posada en valor de la voluntat i de l’esforç, paraules que en els darrers temps sembla que no estan gaire en auge. Sobretot quan veiem com el panorama rosa s’inunda de personatges que són famosos no per mèrit propi: des de fills de o ex gran hermanos -el reality de les no habilitats- fins a exparelles de o -un gènere molt espanyol- els que han robat o n’han sigut partícips, una categoria que va iniciar el Dioni (03) i que ara viu una nova primavera gràcies al fitxatge de Mayte Zaldívar (04) per anar a Supervivientes.

En els darrers anys, ja convertit en tota una celebrity que aplegava masses a les seves conferències, per culpa de la seva malaltia neurodegenerativa Hawking només podia moure un múscul d’una galta, cosa que li permetia escriure només al ritme de dues paraules per minut. Tot i això, mai va deixar de treballar. De fet, quan va perdre la mobilitat als braços, es va forçar a resoldre problemes només mentalment per poder seguir investigant.

Calvari personal i molt d’humor

A Hawking li van donar només tres anys de vida quan li van diagnosticar la malaltia. Feia només uns mesos que havia conegut la que seria la seva primera dona, Jane Wilde, que mai va perdre la confiança en la seva capacitat de lluitar. De fet, va ser ella qui es va a negar a desconnectar-lo de la respiració artificial en una de les crisis que va patir el científic, contradient la posició dels metges.

Hawking tampoc es va escapar de l’horror dels maltractaments. La seva segona dona, Elaine Mason, que havia sigut la seva infermera, es va aprofitar de la seva fragilitat fins al punt d’aconseguir casar-s’hi per acabar maltractant-lo físicament i provocant-li ingressos hospitalaris per cremades, talls i blaus arreu del cos. Durant la llarga dècada que va durar el seu matrimoni, Mason el va allunyar també dels tres fills que havia tingut amb Wilde.

Com tothom que surt propulsat d’una ruptura traumàtica, Hawking es va regalar després de salvar-se de Mason un vol a gravetat zero en què va tornar a somriure -la foto és icònica (05) - per publicar a continuació l’obra mestra de l’agnosticisme El gran disseny. Un llibre que narra com amb les lleis de la física n’hi ha prou per explicar el Big Bang i que defensa que no som la voluntat de cap ésser superior del qual ningú té cap prova fefaent que hagi existit.

La seva intel·ligència i voluntat absoluta de divulgació -va publicar Brevíssima història del temps perquè alguns lectors de Breve historia del tiempo no l’havien acabat de llegir- el van portar a utilitzar l’humor com a eina de divulgació i també d’aproximació a la vida. Com a experiment va convocar una festa amb champagne i globus per a viatgers del temps a la qual, deia, podrien anar moltes persones el dia que això fos possible i podrien conversar amb ell, que va ser l’únic del present que hi va anar, ja que no havia avisat ningú. També estava satisfet per haver aparegut a Els Simpson, sèrie en què en un capítol li deia a Homer que li robaria la seva teoria que l’Univers tenia forma de dònut.

També ha volgut fer gràcia aquesta setmana Neymar (02), que l’endemà de la mort del científic va utilitzar una frase seva per parlar de com s’ho està passant de malament perquè l’han operat del peu dret. “Has de tenir una actitud positiva i treure el millor de la situació en què et trobis. Stephen Hawking”, escrivia el futbolista brasiler prenent el sol a sobre d’una cadira de rodes. Potser s’excusarà dient que allò era un homenatge. Però jo diria que no hi havia cap voluntat d’homenatjar ningú darrere les seves paraules. Només fer broma gratuïtament, demostrant el pitjor do de l’oportunitat que s’ha vist mai i un rellevant desconeixement -o menysteniment- de les circumstàncies i valor de Hawking. Famosos que se’n van i famosos que es queden...

EDICIÓ PAPER 04/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF