Partit i moviment

El binomi partit-moviment forma part de l’ADN del nacionalisme català recent

El gener de 1984 Edicions 62 publicava el primer estudi acadèmic, la primera monografia solvent sobre una força política catalana en el postfranquisme. Era la tesi doctoral que un any i mig abans havia defensat el politòleg de la UAB Joan Marcet i Morera –el qual, a més, i durant dues dècades, seria diputat pel PSC a Madrid– i portava per títol 'Convergència Democràtica de Catalunya. El partit i el moviment polític'.

Si evoco aquell llibre pioner és per subratllar com, des de l’inici del seu protagonisme polític, els observadors atents van percebre, dins la fórmula de l’èxit de CDC, la dualitat entre el partit convencional i el moviment. Vaja, que el nacionalisme hegemònic a Catalunya a partir del 1980 i fins ben entrat el segle XXI combinava en el seu si les característiques del partit clàssic (aquella Convergència administrada durant molts anys per Miquel Roca) i les del moviment polític que vàrem conèixer com a 'pujolisme', molt menys rígid, de fronteres difuses però capaç d’atraure i fidelitzar persones que mai no haurien militat a CDC. Sense aquest còctel reeixit, Pujol no hauria governat Catalunya durant vint-i-tres anys ni arribat mai als 1,3 milions de votants.

El binomi partit-moviment, doncs, forma part de l’ADN del nacionalisme català recent, i és natural que l’hagi acompanyat en la seva transmutació independentista. Primer va semblar que ambdues lògiques estaven perfectament compartimentades: hi havia CDC (des del 2016, el PDECat), ERC i la CUP d'una banda, i l’ANC i Òmnium de l'altra. Però les convulsions del darrer curs han difuminat –potser confós– els rols, i darrerament sembla que alguns moviments (l’ANC, sobretot) volen actuar com si fossin partits, mentre dins d’algun partit (el PDECat) pugna per imposar-se una lògica movimentista.

El que va convertir Puigdemont en líder ungit de l’independentisme va ser la reacció de l’Estat

Centrem-nos en això darrer. ¿El propòsit de Carles Puigdemont és convertir el PDECat en un simple instrument, en una crossa de la Crida Nacional per la República, concebuda com un moviment de masses puigdemontista, o bé absorbir del tot el PDECat i, en el termini d’un any, transformar la Crida en un nou artefacte polític que –si no de nom, de fets– funcioni en mode partit, deixi definitivament enrere el llegat convergent i acati l’autoritat única i el programa personal del 130è president de la Generalitat?

Jo confesso ignorar-ho, però cadascuna de les dues possibilitats comporta exigències poc compatibles entre elles. El pujolisme no hauria tingut sentit sense la sòlida base orgànica i institucional que li oferia una CDC capaç de presentar candidatures en 900 municipis catalans, d’obtenir-hi regidors, alcaldes, diputats provincials, de teixir-hi –naturalment!– clienteles polítiques... El 2018, ¿es tractaria de prescindir de tot això, d’aquesta intermediació, per apel·lar directament a la gent, al bon poble independentista? ¿O de recuperar aquesta xarxa tot canviant-li l’etiqueta, de PDECat a Crida? Quan escolto alguns del principals promotors de la Crida per la República dient que s’ha de fer foc nou, partir de zero, encara que això signifiqui anar a les urnes nacionals sense una xarxa d’electes locals al darrere, sense drets electorals adquirits, etcètera, sento una barreja d’estupor i vertigen; potser perquè mai no m’han agradat les apostes a tot o res.

Però això no m’impedeix admirar-me del cinisme d’alguns crítics amb les darreres evolucions del camp postconvergent. Per exemple, aquells que fingeixen nostàlgia de la Convergència “que pintava alguna cosa a Madrid”..., però es posarien histèrics si els 8 diputats del PDECat al Congrés arrenquessin del govern de Pedro Sánchez alguna mesura substancial, a canvi de llur decisiu suport aritmètic per a esgotar la legislatura.

El Nobel del cinisme a títol col·lectiu, però, el tenen guanyat totes les veus que deploren el protagonisme polític del “fugitiu Puigdemont”, i denuncien que només defensa una “agenda personal”. Perquè, a veure, ¿qui és que ha convertit l’exalcalde de Girona en un heroi èpic, en la personificació del país per a moltíssims catalans? Doncs el jutge Llarena amb les seves acusacions forassenyades i euroordres grotesques, i Pablo Casado amenaçant-lo d’acabar com Companys, i el govern Rajoy erigint-lo en l’enemic públic número 1 d’Espanya i mobilitzant el CNI per capturar-lo, i Inés Arrimadas amb tots els improperis que li ha dedicat, i José Luís Ábalos, i Susana Díaz, i...

Diuen que, aquests dies, el puigdemontisme ha substituït el pujolisme. I quina va ser la primera pedra del pujolisme, de l’equació Pujol=Catalunya? Doncs el consell de guerra del 1960 pels Fets del Palau i la campanya contra Galinsoga. Semblantment, el pedestal del puigdemontisme, allò que el transformà de president accidental, d’impulsor d’una independència fracassada, en líder ungit de l’independentisme, en centre de l’atenció mediàtica europea, en dipositari d’una legitimitat proscrita, va ser la reacció desmesurada de l’Estat i dels seus corifeus des de finals de l'octubre passat: si Puigdemont era la màxima encarnació de la Catalunya sediciosa i rebel, és lògic que aquesta s’hi senti identificada. De què se sorprenen?

EDICIÓ PAPER 22/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF