Tot el que tenim ganes de fer
Tinc ganes d’abraçar els amics com mai, una bona estona, amorosament enllaçats com si fos la primera vegada.
Em deleixo per perdre’m pel bosc, respirar fondo, sentir a la pell aquella humitat perfumada i el batec rítmic de la vida secreta que empeny.
Ja tocaria, també, ficar els peus a l’aigua, fer un primer i atrevit bany de mar, de sal i de sol, per sentir el fred damunt la pell calenta.
Voldria redescobrir els parcs urbans i els parcs naturals, ara amb més consciència de la seva essència.
A la ciutat, qui pogués asseure’s un diumenge en una terrassa de bar, la taula parada amb un ortodox vermut, a l’estilosa manera italiana.
Enyoro l’àpat apressat al restaurant casolà del costat de la feina, el Gelida, amb taula compartida: amanida de la casa, fricandó, vi de Gandesa, macedònia de fruites i cafè.
I ves per on, també trobo a faltar els hàbits i les rutines que abans m’esclavitzaven, la calor i el frec a frec de la redacció plena a vessar.
Quan podré tornar a fer el dinar mensual amb la meva amiga recuperada? No voldria per res del món perdre-la una altra vegada.
¿I aquella tertúlia, també amb dinar inclòs, que de tant en tant improvisem amb l’amic retrobat? Tan diferents com som i tant com ens compenetrem.
A casa, les bicicletes velles s’estan rovellant, mortes de fàstic, ja ningú no les treu a passejar.
Quan podré tornar a perdre’m per la ciutat, caminant sense destí una tarda qualsevol de cap de setmana?
Qui cuidarà els horts, els arbres fruiters i la parra de la casa solitària del poble?
És ben curiós: mai hauria dit que enyoraria els turistes i les ganes de fer jo el turista, d’agafar un vol barat i fugir a una ciutat amiga, a una ciutat antiga.
Espero que algun dia pugui fer-me de nou la il·lusió d’un road trip, aquelles escapades per carreteres paisatgístiques, descobrint indrets no tan llunyans i tan ignorats.
Com trobo a faltar aquelles nits de teatre, arribar amb el temps just a la taquilla, llegir apressadament el full de mà, silenciar el mòbil i deixar-te portar per la màgia de la ficció encarnada damunt l’escenari.
I el mateix amb el ritual de les cues del cinema, parant l’orella a les converses veïnes.
¿Tornarà el dia que podrem mirar als ulls un desconegut? ¿L’atzar d’una coneixença inesperada? ¿La il·lusió d’una trobada furtiva?
Quan el feminisme començava, no sense raons, a posar en qüestió els petons com a convenció per saludar-nos i acomiadar-nos, de cop ens hem quedat sense petons i ens manca alguna cosa.
Tinc ganes d’anar a votar, de sortir a manifestar-me, de Carnaval i festa major, de balls i música, de respirar físicament la llibertat de ser ciutadà.
Tinc ganes de tantes coses de les quals fins fa poc fugia: l’anonimat en una aglomeració, el brogit cadenciós d’un matí atrafegat, l’embús del cap de setmana. Tampoc no érem tan infeliços, oi?
Anhelo les visites inesperades, les sobretaules sempre amb convidats nous, l’embruix de l’amistat fluctuant i de la varietat perenne.
Tot això tinc ganes de fer i reviure, i moltes coses més.
