Urgències

“Ets molt amable”, li repeteixo a l'infermer

“Ja tinc les seves dades, segueixi la línia groga, sense deixar-la, i vagi al segon pis”. Al terra de l’hospital, cert, hi ha una línia groga, gruixuda com la d’una carretera, que diria que és de plàstic adhesiu. Al costat n’hi ha una de blava i una de vermella, que et porten als diferents llocs. “Triatge urgències” és el meu. És un bon sistema per evitar que la gent, atabalada, malalta, nerviosa, ferida, es perdi. Però, tot i així, tenim tant de respecte a les bates blanques que tenim por de no fer-ho bé i repreguntem. “És per aquí?”, demano a un treballador. “Sí, ja t’acompanyo amb l’ascensor”. Li dono les gràcies, perquè no tenia per què fer-ho. “Gràcies, tots ens atabalem”, faig. “Sí”, somriu ell. “I és normal”.

Arribem al segon pis. Una noia d’uns quinze anys reposa en un llit de rodes, del tot adormida. Un avi, assegut a la cadira de rodes, pregunta si ja li toca. “Que no, papa....”, diu el seu fill. “Però no em deixarien passar aquesta gent d’aquí?”, pregunta, mig murri. “No, papa, això no és el súper!”, fa ell. Un noi adolescent, que té febre, li pregunta a la mare si els estrangers tenen dret a sanitat pública. “Sí”, contesta la mare, categòrica i contenta.

Llavors puja una família estrangera. El pare, la mare i el nen, com els tres ossets, segueixen ordenadament la línia groga, com si fossin funambulistes, com si treure els peus d’aquella línia, d’alguna manera els penalitzés. L’infermer que m’ha acompanyat se’ls acosta. “Is not necessary”, els diu. I els fa entendre que no cal, que no cal que facin aquell acte de disciplina. Ells s’asseuen, culpables d’estar malalts, culpables de ser una molèstia o de sortir als tuits i a les notícies. L’infermer em mira. “Ets molt amable”, li repeteixo. “No, no. Saps què passa?”, respon ell. “Que fer-ho bé no costa. El que costa és fer-ho malament”.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF