La gran evasió

Va ser Xavier Vinader qui ens va donar el contracte d'Adolf Todó

"Hauria estat com si una persona entra en una festa
per aturar-la just quan es troba en el moment més animat
i tothom està a punt d’agafar una borratxera"

Adolf Todó

Era tard, negra nit i volia ploure en un país on la pluja no sap ploure encara. Però va sonar el telèfon. A la pantalla tàctil es llegia només una V. La V de Vinader, esclar. I sí, era en Xavier, avui més enyorat que ahir però molt menys que demà. M’apressava a deixar el que estava fent i a passar per casa urgentment, estava enmig d’una crisi que deixava al descobert totes les impunitats de les vergonyes bancàries. Envoltat de milers de llibres, amb aquell deix clandestí que mai el va abandonar, em va donar un sobre: "Per a vosaltres, per demà, contra la indecència". Com en una novel·la fosca i grega de Màrkaris, el vaig obrir allà mateix. I sí: era el contracte blindat, de sou apujat enmig del forat, d’Adolf Todó i altres llestos. I l’acta del consell d’administració de Catalunya Caixa del 26 de març del 2008 –amb els vots dels representants de CiU, el PSC, ICV, sindicats i municipis– en què s’aprovava sense cap oposició. Havíem remogut cel i terra buscant-lo. I no hi havia manera. Les lleis del silenci ja operen així.

Era el juliol del 2013 i l’endemà Todó havia de comparèixer a la comissió d’investigació per la desaparició del sistema català de caixes. Ho va negar tot –"¿Té el contracte, vostè?", va dir desafiant– fins que l'hi vam mostrar. Osca i rictus al rostre, va afegir: "M’estranya que tingui aquest contracte". Diuen-diuen-diuen que durant molt de temps s’ha estat demanant d’on carai va sortir. Ara ja ho sap. D’en Xavier Vinader, de qui si no. Nou homenatge a qui ens va ensenyar a aprendre a preguntar sempre tres cops –preguntar, repreguntar, contrapreguntar– i a no defallir ni callar mai de la vida. Pel passadís xiulen també que les defenses dels presumptes banquers han ordit un ingent esforç 'influencer' per les altes esferes del poder –mails personals inclosos, i els he vist– per provar una discretíssima llei del silenci sobre els judicis que s’estan celebrant. Les togues d’or són expertes a girar full discretament. És a dir, impunement.

No sé com explicarem als nostres fills que un rescat públic de 12.000 milions d’euros va camí de la més sòrdida i estricta impunitat

Ara bé, en pura lògica vinaderiana contra la maldestra teoria general de l’oblit, no sé com explicarem als nostres fills que un rescat públic de 12.000 milions d’euros va camí de la més sòrdida i estricta impunitat. Res ni ningú en serà responsable, perquè si és el poder qui la fa, es veu que mai no la paga. I és el pitjor que ens pot passar: que no acabi passant res de res. Profecia i advertència, ho alertava l’acusació popular de la CUP el llunyà febrer del 2015 –"Si no ens afanyem hauran prescrit tots els delictes"– i avui encara es fa difícil d’entendre el paper del FROB i de la mateixa fiscalia. ¿De debò que un forat de 12.000 milions d’euros, el frau més gran de la història financera catalana, quedarà impune i sense més conseqüències? Lletania i ritual, que ja ho va dir Rajoy, "El rescate no costará un euro", i després ell mateix va certificar el macrorobatori, donant per perduts irreversiblement 51.000 milions d’euros. I sí, no em facin dir, per obvi, què es pot fer amb aquesta xifra –escoles, hospitals, pensions o llei de dependència–. M’estalvio dir que Borrell no dimiteix pel cas Abengoa, que Cotino presenta un llibre sobre ètica en seu policial i que la borsa baixa quan pugen els drets ciutadans. Que ràpid que es mou el Suprem i rectifica quan qui protesta són els bancs. Ni 24 hores ha durat la decisió que els imputa els impostos sobre hipoteques. Així és aquest món.

Mal cos i pitjor cara, el mirall reflecteix una justícia variable i de classe. La gran evasió, finalment, serà doble: els 15.000 milions d’euros perduts, esvaïts i esfumats que ha costat l’esfondrament de tot el sistema català de caixes i gairebé zero responsables. Tres judicis epidèrmics tipus Al Capone per qüestions menors de la xocolata del lloro –la cobdícia dels directius de Caixa Penedès, un endossament fraudulent de preferents de la cúpula de Caixa Laietana, la pujada de sous a Catalunya Caixa– i una causa oberta a l’Audiència Nacional –per 32 operacions immobiliàries per un valor de 720 milions– que ja veurem com acaba. Segons Narcís Serra, "acabarà bé". És a dir, malament i de la pitjor manera: amb impunitat. Impotència democràtica al detall i a l’engròs.

S’hauria d’escriure l’anatomia sencera d’un crim en forma d’espoli. Mentrestant, hem tornat a posar la guineu a vigilar les gallines

En aquella compareixença, Todó va reconèixer que va entrar a la festa i no la va aturar. És a dir, que s'hi va sumar, i la festa va acabar sent orgia i encara la paguem nosaltres. Crònica de Juan Palomo, la comissió de retribucions estava integrada per quatre persones, entre les quals dos beneficiaris de les pujades: sí, Narcís Serra i Adolf Todó. Permès riure per no plorar. Serra també va aconseguir –algun dia que algú expliqui com i de qui– la reforma de la llei de caixes que permetia als presidents tenir salari –175.000–. Fins aleshores només cobraven dietes i Serra tampoc se’n va estar –¿com es gasten 135.707 euros en dietes en un sol any, el 2005?–. Però d’ençà d’aquella reforma cobrava totes dues coses. L’equip del banc dels acusats acusa l’equip anterior –un clàssic infantil, la culpa sempre és dels altres–. Un equip precedent, també responsable, que va sortir amb el ronyó folrat via indemnitzacions: 10 milions d’euros per a Loza; 7,3 per al director financer Lluís Gasull, i 1,3 per al responsable de riscos. N’hi ha més, molt més: el rescat primer de promotors privats en operacions i societats conjuntes i l’adquisició continuada d’actius tòxics, l’estafa de les preferents (resolta amb una multeta de 3,1 milions de la CNMV) i el castell de cartes fictici del pòquer immobiliari. Després van venir els ERO i una caixa nascuda el 1926 se la va quedar el BBVA a un preu irrisori mentre la Generalitat es desentenia de recuperar-la. Se n’hauria d’escriure l’anatomia sencera d’un crim en forma d’espoli. Mentrestant, hem tornat a posar la guineu a vigilar les gallines.

La pregunta –quanta indolència estem disposats a acceptar exactament– durarà anys, tants com duri tanta impunitat. Però als proxenetes del dret punitiu, la llei i l’ordre que tan puntualment rutlla contra els pobres i els dissidents, només els diria si saben què són exactament 12.000 milions d’euros. Pel cap baix, metàfora poc ignífuga, seria tant com uns disturbis dels banquers cremant 15.000.000 de contenidors. I arribats fins aquí, només queda invocar, un cop més, Sigmund Freud: no es demanin per què la gent es rebel·la, sinó per què carai no ho fem.

EDICIÓ PAPER 11/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF