02/07/2019

I la legitimitat?

3 min

És un “fracàs” amb “conseqüències”. El veredicte és del president francès, Emmanuel Macron, en les hores més caòtiques d’una clàssica negociació comunitària sota bloqueig i amb la pressió del rellotge aturat de matinada. Amb els noms definitius ja sobre la taula, potser l’inquilí de l’Elisi matisaria el seu nivell de crítica a un espectacle polític que ha acabat amb una vella i coneguda olor d’entesa franco-alemanya. Però, una vegada més, la renovació del lideratge institucional de la Unió Europea és el resultat d’una involució, d’un consens al marge de les eleccions al Parlament Europeu del mes de maig, del retorn dels vells equilibris entre famílies polítiques cada cop més fragmentades. Els spitzencandidaten - els suposats caps de llista europeus que aspiraven a la presidència de la Comissió- han sigut les primeres víctimes propiciatòries del vell sistema de mercadeig, negociacions a porta tancada i dissensions cada cop més públiques.

Els Tractats diuen que són els caps d’Estat i de govern els que tenen la prerrogativa d’escollir el president de l’executiu comunitari. Però la intel·ligència política i el desencantament de la ciutadania amb el sistema de presa de decisions comunitàries recomana, des de fa temps, intentar trobar una fórmula que vesteixi aquesta elecció de més legitimitat. No ha sigut així. Les divisions cada cop més profundes entre estats membres només han fet que agreujar la disfuncionalitat d’un procediment d’elecció a dit.

La tria de l’alemanya Ursula von der Leyen, una ministra fidel a Angela Merkel, com la primera presidenta en la història de la Comissió Europea es pot interpretar com una victòria final de la cancellera alemanya. Però tot el procés està ple de trencadisses internes, de noves erosions en el poder de Merkel. Estrips del final d’una era. La líder indiscutible del Partit Popular Europeu no va aconseguir imposar el seu primer candidat (Manfred Weber). Després va viure una revolta interna dels líders populars contra l’acord que ella mateixa havia negociat amb els socialdemòcrates per col·locar l’holandès Frans Timmermans al capdavant de la Comissió.

A la UE, cada vegada hi ha més visions diferents en procés de col·lisió, fins i tot dins de les mateixes famílies polítiques. I, en tot aquest caos, el poder de veto de l’Europa populista ha sortit reforçat. Hongria, Polònia, Itàlia i la República Txeca també han anat a Brussel·les amb una agenda pròpia. La dreta radical crescuda a l’ombra de la connivència del PPE s’ha mobilitzat contra el candidat que més els va posar contra les cordes.

La politització ha entrat de ple en tot aquest procés de renovació. Potser el drama de picabaralles ideològiques i defenses d’interessos nacionals d’aquests últims dies fa que la fotografia final sembli menys tecnocràtica, però en cap cas contribueix a aturar l’erosió de la confiança en un lideratge comunitari que sempre acaba presentant-se davant la ciutadania com el desenllaç d’un encaix impossible; com la terna resultant de la confluència d’un seguit d’interessos i equilibris polítics, geogràfics i de gènere. El procés debilita el resultat.

“Les circumstàncies poden crear les persones idònies; el que compta no són els noms sinó les circumstàncies i l’ambició”, deia el periodista francès Jean Quatremer a Barcelona quan li van preguntar pels futurs líders europeus. Ara tocarà demostrar l’ambició per reconduir una Unió Europea que ha fet de les circumstàncies del bloqueig i de la imposició de la voluntat de les capitals el seu motor polític.

stats