Jo m’acuso: la ruta era falsa

Ha arribat l’hora de dir la veritat. Tota la veritat

Ha arribat l’hora de dir la veritat. Tota la veritat. No una veritat parcial, trucada, disfressada de seriositat institucional. La Veritat amb V majúscula. Durant els anys que van des del 9-N fins a l’1-O i més enllà, el clima social, polític, personal i familiar de Catalunya era irrespirable. Negar-ho no farà res més que posposar el retrobament de la ruta adequada, per ressituar Catalunya en el marc de l’Espanya que ens ha permès créixer com a autonomia respectada i ben tractada econòmicament, culturalment i socialment durant les darreres generacions. La dignitat ha estat el signe del tracte de l’Espanya constitucional amb Catalunya. Amb el triomf de la Transició, i la neteja definitiva dels vestigis del franquisme, Espanya es va desinfectar de nacionalisme, com han assenyalat persones de relleu de tot l’Estat. Només Catalunya, i de manera diferent, tot i que més assenyada que el País Basc, va seguir en el camí de l’idealisme desenfrenat d’aquells que, com jo, aspiràvem a una Catalunya independent i lliure de tot domini aliè. Quina malaltia! Quina quimera! La fugida cap endavant del nacionalisme majoritari impulsada pel cas Palau, per l’escola, el Barça i TV3, així com l’obsessió per uns inexistents Països Catalans i per una pretesa superioritat de l’agònica cultura catalana, hi van fer la resta. Barcelona, perduda en mans de nacionalistes irredempts i darrerament controlada per populistes d’esquerres, ha estat buidada de cosmopolitisme i de tremp universal. La nostra societat va ser segrestada i conduïda cegament, contra la seva voluntat, cap a situacions contràries a allò a què veritablement aspira (els bancs, patriotes, ens han ensenyat el camí): pau, pa i tranquil·litat.

El final, ja el coneixem: la violència tumultuària, colpista, terrorista de l’1-O, planificada amb perícia de cirurgià pels líders independentistes, sords al clam de la majoria silenciosa del país. Cecs als milers d’articles de tot el món que neguen el dret de Catalunya a res que s’aproximi a cap dels plantejaments que he defensat fins ara.

Milions de catalanes i de catalans ho devem tot als nostres presos polítics, i als nostres exiliats

El judici del Procés ens ho està deixant tan clar que ha arribat l’hora d’acusar-me, i d’explicar que sí, que jo també vaig participar en el tumult revolucionari i en el terrorisme organitzat consistent a cantar 'L’estaca'. Que sí, que jo també vaig veure com nois i noies que ara no puc identificar van pintar “Votarem” en una façana. M’acuso d’haver observat sense fer res més que aplaudir com es penjava una estelada al pal d’una caserna de la Guàrdia Civil. M’acuso d’haver anat a votar amb la meva dona, els meus pares i els meus fills el 9-N, i d’haver participat en totes les manifestacions de l’Onze de Setembre, manifestacions que clarament representaven una amenaça per a la seguretat de l’Estat i per a la democràcia, atès que una cosa és la llibertat i una altra, molt diferent, és el llibertinatge. M’acuso de no haver estat prou atent a l’educació dels meus fills i de les meves filles, els quals, sorprenentment, semblen haver desenvolupat un amor objectiu i fidel per Catalunya i per la cultura catalana, que els posa fora del món de la modernitat. M’acuso d’haver-los permès que ja no només somiïn, sinó que vegin possible una Catalunya independent, integrada en una Europa democràtica, socialment justa i respectuosa amb els drets de les persones i dels pobles.

M’acuso d’haver anat a votar el dia 1 d’octubre del 2017, d’haver fet cua a la vorera que va a parar a l’Escola Dolors Monserdà. M’acuso d’haver-hi estat amb la família i amb un munt de veïns i de veïnes de Sarrià, de totes les edats, els quals, darrere dels somriures, de les ganes de participar de la voluntat pretesament majoritària de decidir el present i el futur del país, segurament amagaven odi i ressentiment. M’acuso d’haver-me assegut davant de la porta de l’escola amb altres persones i d’haver demanat al cap de l’escamot de la Policia Nacional una còpia de l’ordre d’escorcoll. M’acuso d’haver-me tapat la cara, el cap, el cos amb les mans quan per tota resposta vaig rebre els cops de porra i les puntades de peu de quatre policies; m’acuso d’haver sentit ràbia i odi quan vaig veure la meva filla arrossegada per terra, pels cabells, pel nas, per un bon policia nacional, segurament pare de família, com jo. M’acuso d’haver permès que la meva dona (què hi fan les dones en tot això!) mirés de defensar la meva filla. Sort que la policia la va reduir a cops. M’acuso una i mil vegades de no haver estat submís, indigne, tou, mesell, feble i lliure per dir i per fer el que pensava i sentia. Com ara. I com jo, milions de catalanes i de catalans, que ho devem tot als nostres presos polítics i als nostres exiliats. Potser la ruta és falsa. Però és la meva.

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF