Josep Maria Figueres: “Era difícil no estimar Pau Casals. I el president Companys emocionava”

Entrevista a l'historiador 

Casals ”Blasmava la dictadura i els grans conceptes que s’han oposat a la millora de la humanitat. Casals vol el bé” Companys  ”Va ser molt injuriat, van fer recaure en ell la responsabilitat d’haver perdut la guerra”

Josep Pla va dir de Pau Casals que era una persona “disciplinada i perfeccionista”, que “cansa a tothom” als assajos pel seu perfeccionisme, i que era un “enemic acèrrim de la improvisació i la facilitat”.

Casals era molt exigent amb ell mateix, assajava cada dia, buscava el perfeccionisme... ¿Com vols que no sigui perfeccionista algú de qui s’ha dit que va marcar un abans i un després en el violoncel? Casals tenia tres facetes musicals: compositor, director i intèrpret. Com a intèrpret hi havia gent que feia milers de quilòmetres per sentir-lo. El violoncel emociona. Com em va dir la seva viuda, Marta Casals, és l’instrument que s’assembla més a la veu humana.

O sigui que Casals emocionava.

Fixa’t que a Pau Casals li dediquen poemes Ventura Gassol, Josep Maria de Sagarra, Salvador Espriu, Francesc Pujols, Maria Àngels Vayreda, Marià Manent... Espriu va escriure: “La forta disciplina / del temps i del silenci, / llargues arrels dels somnis / d’un gran cor immortal”.

I en la curta distància?

Era difícil no estimar Casals. A part d’una generositat innata, tenia una capacitat empàtica molt gran. Des d’anarquistes i comunistes fins a catòlics i conservadors, molta gent es va sentir representada per Casals, perquè era molt respectuós amb la gent. Ell només blasmava la dictadura, la injustícia, la falta de llibertat, els grans conceptes que s’han oposat a la millora de la humanitat. Casals vol el bé.

D’on li ve aquesta passió per la pau?

D’entrada, de la mare. És coneguda l’anècdota de quan, de petit, la seva mare li va dir que no havia de matar les formigues, per més fàcil que fos acabar amb la vida d’un ésser diminut. La mare havia corregut món. Filla d’emigrants catalans a Puerto Rico, havia tornat, sabia de què eren capaços els éssers humans, els estats i les seves guerres, i va traslladar al seu fill valors com ara no respectar les lleis quan fossin injustes, ser valent, tenir ideals... La seva mare, Pilar, és l’artífex de la personalitat musical de Casals.

Per això el va afectar tant el franquisme.

Va ser un procés. Casals veu l’opressió comunista a Rússia, els feixismes a Itàlia, a Alemanya i a Espanya, i a la primera època de l’exili decideix contestar a tot això amb el silenci, del 1945 al 1950. Després, Casals, com la resta d’exiliats, creu que un cop derrotats Hitler i Mussolini caurà el seu aliat a Espanya, Franco. Però la realpolitik americana converteix Franco en un aliat dels Estats Units en plena Guerra Freda, i això és un desengany per a Casals i els exiliats, que no s’ho esperaven. És un cop fort perquè, a poc a poc, després de la Segona Guerra Mundial, a Europa hi floreix una alegria de viure, i ell no hi pot participar.

I, malgrat tot, decideix no tornar a Catalunya.

No només decideix no tornar, sinó que es posicionarà contra Franco molt intensament. Jo he vist a l’AGA, Arxiu General de l’Administració d’Alcalá de Henares, els papers de la persecució a Casals. El fons de Casals és immens. Tenien un servei que gairebé només el seguia a ell, per les entrevistes que concedia als periodistes que l’esperaven arreu. Alguns testimonis van afirmar haver sentit el general Queipo de Llano, en els seus discursos radiofònics des de Sevilla durant la guerra, dient que li tallaria les mans a Casals. Però Casals no va parar mai d’ajudar els refugiats. Hi ha la carta d’un refugiat en un camp de la Catalunya Nord. Li escriu per dir-li que s’ha mort un veí de barracó que no tenia ningú excepte les cartes de Casals.

Casals va ser global abans de la globalització.

Casals va enxampar l’expansió de la ràdio i la televisió i, encara que no creia gaire en els enregistraments, hi ha molta obra d’ell en disc. En plena Guerra Civil va enregistrar les Suites de Bach. I atenia els periodistes com si cada periodista fos únic. Tots el veneraven, arreu del món. Hi ha unes declaracions seves al New York Times quan l’home arriba a la Lluna, en el marc d’un reportatge sobre l’impacte de la notícia entre les celebritats mundials del moment. Però també hi ha respostes seves a El Vendrellense, la revista del Vendrell. Era generós. I de concerts a benefici de causes solidàries s’atipa de fer-ne.

Per què va rebutjar ser president de la Generalitat?

Entre els vençuts surten totes les trifulgues. A partir del 1939 hi ha divisió entre Esquerra Republicana i els comunistes del PSUC. Irla, successor de Companys, renuncia. Tarradellas no té el suport de tothom, encara, i alguns casals catalans pensen en Pau Casals i l’hi proposen, però Casals no era un polític ni tenia cap ambició política. Tot i que li van fer una proposta de presidència transitòria, i tot i que al principi es va deixar festejar, al final diu que no.

Què has trobat en els discursos de guerra del president Companys?

M’interessa la figura de Companys, com és sabut. Companys va ser molt injuriat, hi van fer recaure la responsabilitat de la pèrdua de la guerra. Encara ara és odiat: fixa’t que tots els monuments de Companys a Catalunya han estat ultratjats alguna vegada. Doncs bé, he anat a buscar què va dir Companys durant la guerra.

I què va dir?

En primer lloc, cal dir que la seva presència és constant. No es retira. Sent la responsabilitat, fins i tot quan el 1937 comença a veure que la guerra es perdrà. Companys tenia allò que Ernest Lluch en deia “el sentit simbòlic del país”. I en plena guerra inaugura biblioteques o el que calgui, i allà farà parlaments curts, o dirà una sola paraula, “Visca la República, Visca Catalunya!” Però sempre tindrà paraules molt emotives. Vaig entrevistar gent que el va sentir, i tothom em deia que els discursos de Companys eren sentits, vibrants. Hi ha discursos seus gravats, i es pot percebre perfectament aquesta emoció. No era tant la veu com el to. Companys connectava amb la gent. I tenia un gran olfacte polític. Es va veure el juliol del 1936.

Amb la sublevació franquista.

Sí, ell sabia la força que tenia la ràdio. No tothom en tenia, perquè eren uns aparells cars, però sí que n’hi havia a l’ateneu o al casino, o a la cooperativa, i aquests aparells estaven connectats a altaveus al carrer. Doncs el juliol del 1936, quan arriba el general Goded procedent de Mallorca a dirigir l’ alzamiento i és detingut, Companys li diu que surti per la ràdio a dir que ha fracassat i li dona un argument imbatible: “Així aturarem un bany de sang. Si vostè diu que l’han agafat, els que pensin sublevar-se o resistir-se ja no ho faran”. Goded li va fer cas, i tant a Barcelona com a Catalunya l’aixecament va fracassar. No només per això, esclar, però sens dubte aquell discurs de Goded induït per Companys va fer un gran efecte.

Li devia anar canviant l’estat d’ànim, durant la guerra.

Fa algun silenci, per exemple quan marxen les Brigades Internacionals, però en general fa el cor fort i aguanta, i amb fidelitat al govern de la República, malgrat els menysteniments i deslleialtats. Si busques una paraula crítica de Companys al govern espanyol de la República, no la trobaràs. El discurs més dramàtic és el del 20 de gener del 1939, quan falten sis dies perquè les tropes de Franco entrin a Barcelona. Recorda a la gent què estan fent els franquistes: “El menyspreu a Catalunya varen palesar-lo amb l’abolició de l’Estatut, amb la privació del nostre llenguatge a la zona rebel, amb llur propaganda i persecucions i amb les seves concepcions i sistemes que pretenen establir sota el signe de l’opressió i del despotisme. [...] En aquesta guerra, catalans, ens ho juguem tot; fins i tot el nostre nom. [...] Sento la vergonya i el dolor immens que em revolta amb glopades de coratge i de ràbia quan penso en la gran extensió de terra catalana de les comarques lleidatanes i tarragonines que ja està en poder de l’invasor”.

A l’exili no va fer cap discurs?

Estava prohibit fer activitat política sent un refugiat. Escriu cartes i publica algun article a la revista de la Generalitat a París, El Poble Català, però la publicació queda clausurada el 1940 per pressions del llarg braç venjatiu del franquisme al govern francès. L’última carta manuscrita seva, a la cel·la de la presó de Montjuïc, hores abans de ser afusellat, no és pròpiament cap discurs, però sí que s’hi veu una cosa. Sovint es diu que Companys es va anar fent cada vegada més catalanista, però jo no hi estic d’acord. El que li va passar és que ell va anar absorbint la representació del país, perquè estava al capdavant de la institució política que el representava, i la Generalitat impregna. Si a les persones se les coneix en els moments de dificultats, Companys era el cap d’un govern derrotat, el president d’un país vençut, no sabia on era el seu fill, tenia la dona a França i, malgrat tot, als seus últims escrits va volar molt alt, i va mostrar allò que va dir Ferran Soldevila, “fe en Catalunya”.

Perfil

Josep Maria Figueres i Artigues (Vilanova i la Geltrú, 1950 -“Però vaig ser criat a Valls i visc a Sant Cugat”-) és doctor en història, professor de la UAB i un dels historiadors que ha publicat més llibres sobre el catalanisme polític i la història del periodisme a Catalunya. Tant és així que el primer que fa quan arriba a la taula del plató de l’ARA és una estesa de llibres sobre els dos personatges a qui ha dedicat els seus últims treballs: Pau Casals i Lluís Companys. El de Casals recull textos il·lustres sobre el mestre del Vendrell. El de Companys és el compendi comentat dels seus discursos durant els dies dramàtics de la Guerra Civil. Casals escriu: “No fa gaire, un amic que em visitava a Puerto Rico em va comentar que sentia nostàlgia -estava a casa des de feia més de tres setmanes -. «Sé el que vol dir», li vaig respondre. «He estat fora més de trenta anys»”.

EDICIÓ PAPER 05/12/2020

Consultar aquesta edició en PDF