Un angle mort en matèria de seguretat

Erin Saltman va observar una tendència inquietant. La investigadora especialitzada en la lluita contra l’extremisme de l’Institute for Strategic Dialogue, un think tank nord-americà, havia rastrejat obsessivament els perfils de més de 130 dones occidentals que s’havien incorporat a l’Estat Islàmic (EI) durant mesos. Saltman i el seu equip s’havien adonat que, en lloc de travessar Turquia per arribar al quarter general de l’EI a Síria, les dones s’encaminaven directament cap a Líbia. Atès que les tasques de les dones al si de l’EI estan eminentment relacionades amb la reproducció i la consolidació del territori, Saltman en va poder deduir el motiu: “L’EI no pretenia només tenir forces de combat a Líbia, sinó també construir-hi un estat”, explica. “Ho vam assenyalar i recalcar abans que les forces de seguretat en tinguessin coneixement”.

Per a Saltman, invertir temps i diners a reflexionar sobre les diferències entre els moviments dels homes i les dones de l’EI no era “una qüestió d’igualtat de gènere, era una qüestió d’entendre millor els afers que ens ocupen en matèria de seguretat”.

És una idea radical. Examinar les maneres divergents amb què homes i dones poden actuar, pensar o respondre pot ajudar a dissenyar polítiques millors i a detectar el sorgiment d’amenaces.

Tot i això, al món encara hi ha molts dirigents polítics que semblen incapaços d’entendre que el fet d’estudiar tant el comportament dels homes com el de les dones pot millorar les anàlisis i les mesures que proposen. És com si una persona curta de vista decidís prescindir de les ulleres per explorar un paratge que desconeix. Ignorar la repercussió de les diferències de gènere sobre l’eficàcia de les polítiques és temerari i arriscat. Molts països, entre els quals hi ha els Estats Units, no posen en pràctica el que prediquen. Gairebé 80 països han adoptat un pla d’acció nacional per acomplir la resolució 1325 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, que estableix un full de ruta per fomentar la participació de les dones en tots els àmbits de les polítiques de seguretat. Això no obstant, els plans d’acció no s’han traduït en una consideració activa i diferenciada en funció del gènere dels efectes de les polítiques.

Segons les nostres investigacions, els dirigents polítics creuen que la mera presència de més dones assegudes al voltant de la taula ja els permet sobreposar-se a aquest angle mort relatiu al gènere. Es dóna per descomptat que el sol fet d’incloure més dones en els òrgans decisoris implica que les consideracions sobre el gènere quedaran automàticament integrades en les polítiques.

Encara no s’ha demostrat que aquesta creença sigui certa. Més aviat al contrari. Un dels exemples són les polítiques d’Alemanya en matèria de refugiats i d’immigració. Tot i que Alemanya disposa d’un pla d’acció nacional, és onzena en l’índex mundial de la bretxa de gènere (que estableix una classificació dels països segons el nivell d’igualtat de gènere) i té una cancellera forta i una ministra de Defensa per primera vegada a la seva història, el país va fracassar en un primer moment en aquest sentit. Per exemple, la majoria de centres d’acollida de refugiats del govern no disposaven de lavabos i dutxes separats per a homes i dones, un desastre per a les dones procedents d’entorns islàmics conservadors. Així mateix, en el programa intensiu d’aprenentatge de l’idioma que el govern obligava a cursar als immigrants, no es va tenir en compte que les dones no podrien anar a classe sense un servei de guarderia.

Una sèrie d’entrevistes fetes pel think tank New America també apunten que alguns mandataris encara són del parer que les conseqüències de les polítiques són les mateixes per als homes que per a les dones. Tanmateix, dècades de recerca han posat de manifest que sovint això no és cert, en part perquè uns i altres tendeixen a tenir un accés desigual a les oportunitats i els recursos. Però els dirigents polítics solen adduir que no disposen de dades sobre les diferències en la repercussió, en particular de dades que puguin transposar als objectius nacionals en matèria de seguretat. “Desglossar l’impacte segons el gènere es fa difícil”, afirma un entrevistat. “Les organitzacions humanitàries i de defensa dels drets humans en saben més. Les nostres eines [de seguretat nacional] no desgranen tant les dades. A més, moltes vegades l’èxit es mesura d’una manera anecdòtica quan es tracta de dades sobre el gènere o l’educació”.

Tanmateix, hi ha moltes investigacions que corroboren la connexió entre gènere i seguretat. Data2X, WomanStats i Inclusive Security només són algunes d’un gran nombre d’organitzacions que tenen la missió de reunir, en bases de dades d’abast mundial, dades diferenciades en funció del gènere i de fer recerca. Aquestes entitats aporten proves empíriques i irrefutables que la situació de les dones està inextricablement lligada al poder, l’estabilitat, la corrupció i la prosperitat de l’estat, així com a molts altres indicadors.

Dit d’una altra manera, els estats febles, inestables, corruptes i pobres són països en què les dones tenen una posició social baixa. La majoria de dirigents polítics en traurien la conclusió que enfortir el govern, fer-hi neteja i fomentar el creixement econòmic milloraria la situació de les dones. Però ¿i si les fletxes de la causalitat apuntessin en la direcció contrària?

A diferència dels nostres polítics, l’EI no s’espera a disposar de més dades. Explota activament la desigualtat de gènere per reclutar i efectuar les seves operacions.

Sens dubte, és important que hi hagi dones assegudes a la taula, però és igualment important que tots els mandataris parlin de les dones que no hi són i que no hi seran mai.

Elizabeth Weingarten, directora de la iniciativa Global Gender Parity, és coautora d’aquest article.

Copyright Project Syndicate

EDICIÓ PAPER 23/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF