On som?

No estàvem preparats. A causa del SARS del 2003, Corea, Singapur i la Xina ho estaven. Però la nostra experiència no va ser la seva, perquè, ves per on, el món no està prou globalitzat i hem preferit pensar que la Xina ens és aliena. No hem sigut els únics.

Partint d’aquí voldria ser indulgent. La perfecció era impossible. La improvisació, necessària. Els passos en fals i les rectificacions, inevitables. Però aprenem, la gent respon admirablement, i les institucions fan un esforç a l’altura de les circumstàncies. Amb una excepció notable: el Tribunal Suprem. La seva despietada actuació ens recorda que el govern del Sr. Sánchez i el de la Generalitat estan condemnats a entendre’s. Ni l’un ni l’altre ho podran fer amb el món crepuscular on habiten el Tribunal Suprem i el Sr. Aznar. El Sr. Sánchez té tres anys al davant sense necessitat d’eleccions. Ja ho he escrit: l’objectiu polític fonamental dels partits catalans hauria de ser que el món crepuscular no pugui formar govern quan les eleccions arribin.

Passar, des de demà, del confinament dur, en el qual només opera la part essencial de l’economia, a un de més suau amb l’economia funcionant ha estat una decisió arriscada. Quan encara no tenim una percepció clara d’haver superat el pic, qui hagi preferit no esperar una setmana se la juga. A Catalunya el Dilluns de Pasqua festiu ens va bé. En tot cas, a partir d’ara, i marcant el ritme del desconfinament complet, testar i aïllar els positius haurà de prendre protagonisme. I caldrà també avançar cap a testar, de forma continuada, tota la població. És millor que tothom sàpiga si és positiu -cal aïllar-se-, si està immunitzat per haver superat la infecció -es pot fer vida normal-, o si és negatiu, és a dir, que no ha estat infectat. Malauradament el ritme d’implementació d’aquest programa no podrà ser prou ràpid, i com a conseqüència tindrem dos problemes seriosos. Precisament perquè el confinament ha funcionat, els negatius poden ser, potser, el 85% de la població. Ho sabrem aviat per la via del mostreig. És una xifra massa elevada perquè, fins i tot si els tinguéssim identificats, els negatius es quedin a casa fins que es trobi una vacuna. Això no seria perillós si poguéssim assegurar que tots els positius estan aïllats. Però, i aquest és el segon problema, no arribarem a temps per garantir que podem identificar i isolar tots els positius asimptomàtics. Una situació imperfecta. Caldrà organitzar el treball tenint-ho en compte. I haurem de portar mascaretes.

L’impacte econòmic immediat és devastador. Ja s’ha parlat de depressió. Per intentar que el trasbals sigui transitori s’ha d’assegurar, de bell antuvi, el màxim de liquiditat. El BCE en proveirà i confio que no ens entrebanquem en la transmissió del crèdit a les empreses, un problema gens menor. Però no serà suficient. Els plans inicials espanyols han estat condicionats per un deute públic de gairebé el 100% del PIB. És segur, però, que n’hi afegirem més. Aquest any, i potser el vinent, tindrem un dèficit important. Que això no sigui molt disruptiu depèn de l’actitud europea. Els acords del Dijous Sant indiquen que aquesta actitud serà més tolerant que el 2008, i que, altra vegada, el BCE serà clau. No és el mateix un deute del 110% del PIB amb la col·laboració del BCE que un del 90% sense. El BCE és qui té més deute públic espanyol i qui, via tipus d’interès, pot garantir la seva sostenibilitat. Però tinguem-ho clar: arribat el 2022 caldrà augmentar la pressió fiscal i equilibrar el pressupost.

Seria una ingenuïtat aspirar a tornar on érem fa dos mesos. Els dèficits esmorteiran l’impacte social inicial de la crisi i, per tant, seran predominantment despesa corrent. Però per sortir bé d’una crisi calen iniciatives potents de rellançament. És vital, doncs, que els dèficits no siguin només despesa corrent, sinó també inversió per reorientar el futur i per afrontar els efectes més permanents de la crisi. N’esmento dos.

Caldrà redimensionar a l’alça les capacitats dels sistemes sanitari i sociosanitari: UCIs de reserva, acceleració dels projectes pendents de la Vall d’Hebron, el Clínic, el Trueta, etc. La recerca s’ha de reforçar. La llei de la ciència en tràmit s’hauria d’aprovar amb celeritat.

És previsible també que la sacsejada a les activitats que depenen de visitants porti a la seva reconversió. Comprovarem ara si el grau de diversificació de l’economia catalana era suficient per encaixar un cop com aquest. Paradoxalment, convertint hotels en residències de gent gran les dificultats d’aquest sector poden ajudar a construir capacitat sociosanitària.